La crítica de Monegal: tres vots a Waterloo, conya al ‘Polònia’

¡Ahh! Ha sigut un esquetx d’un patetisme hilarant. Jo crec que fins i tot Albert Boadella, si l’ha vist, haurà disfrutat. Ens han dibuixat Puigdemont, Comín i Ponsatí votant a Waterloo, introduint les paperetes en una urna col·locada al costat de la taula on acabaven d’endrapar la costellada. S’excitaven entre ells, fent veure que hi havia una cua de feligresos per votar. «¡Quins nervis!» deia Comín esverat, i afegia: «He vingut aviat per evitar la gentada de votants». I tot era una xarlotada, una comèdia, un simulacre. No hi havia ningú. Només ells tres, fent postures delirants, anant d’una banda a l’altra del menjador de Waterloo per fer sensació de gentada, de tràfechumà.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Van acabar votant, amb gran pompositat. I en el fons de l’urna, flotant en el no-res, van quedar els tres sobres orfes i solitaris. Van procedir al recompte. Resulta que cada un es va votar a si mateix, menys Comín, que per devoció i disciplina va votar Puigdemont. De manera que la proclamació del guanyador va ser inapel·lable: dos vots per mi i un per a Ponsatí, o sigui, «amb el 100% del vot escrutat puc dir que ¡he guanyat!» va advertir un Puigdemont exultant que va afegir, ressaltant el mèrit de la seva victòria: «Ha sigut una nit d’infart, ¡no sabíem el que podia passar fins a l’últim moment!». I en aquest instant el nostre canari flauta Papitu va obrir la finestra i la vam haver de tancar perquè la conya que arribava de l’exterior era enorme.

  ¡Ah! Aquest és l’estricte sentit de la sàtira. Una bona manera de radiografiar la veritat de què passa, una veritat que altres pretenen tapar des de trinxeres sectàries.