Tu i jo som tres

La crítica de Monegal: tres vots a Waterloo, conya al ‘Polònia’

Vaig advertir la setmana passada que el Premi Nacional de Comunicació que li han atorgat al ‘Polònia’ (TV-3), per «practicar la sàtira política amb pluralitat democràtica» era merescut i just. A les proves em remeto. En la seva última entrega han escenificat, per exemple, punyents mossegades, en format musical, als constants casos de corrupció que li van brollant al PP («seran més d’un miler de casos, però això sí, la mar d’aïllats»), també a les artístiques piruetes de Pedro Sánchez, que satisfet de la seva extraordinària habilitat exclama: «‘Y colorín colorado otra vez se la he colado’». I finalment els ‘polonesos’ han rematat amb la delirant estampa del dia de la gloriosa votació a Waterloo per elegir el consell de la república.

¡Ahh! Ha sigut un esquetx d’un patetisme hilarant. Jo crec que fins i tot Albert Boadella, si l’ha vist, haurà disfrutat. Ens han dibuixat Puigdemont, Comín i Ponsatí votant a Waterloo, introduint les paperetes en una urna col·locada al costat de la taula on acabaven d’endrapar la costellada. S’excitaven entre ells, fent veure que hi havia una cua de feligresos per votar. «¡Quins nervis!» deia Comín esverat, i afegia: «He vingut aviat per evitar la gentada de votants». I tot era una xarlotada, una comèdia, un simulacre. No hi havia ningú. Només ells tres, fent postures delirants, anant d’una banda a l’altra del menjador de Waterloo per fer sensació de gentada, de tràfechumà.

Notícies relacionades

Van acabar votant, amb gran pompositat. I en el fons de l’urna, flotant en el no-res, van quedar els tres sobres orfes i solitaris. Van procedir al recompte. Resulta que cada un es va votar a si mateix, menys Comín, que per devoció i disciplina va votar Puigdemont. De manera que la proclamació del guanyador va ser inapel·lable: dos vots per mi i un per a Ponsatí, o sigui, «amb el 100% del vot escrutat puc dir que ¡he guanyat!» va advertir un Puigdemont exultant que va afegir, ressaltant el mèrit de la seva victòria: «Ha sigut una nit d’infart, ¡no sabíem el que podia passar fins a l’últim moment!». I en aquest instant el nostre canari flauta Papitu va obrir la finestra i la vam haver de tancar perquè la conya que arribava de l’exterior era enorme.

¡Ah! Aquest és l’estricte sentit de la sàtira. Una bona manera de radiografiar la veritat de què passa, una veritat que altres pretenen tapar des de trinxeres sectàries.

Temes:

Polònia Carles Puigdemont Ferran Monegal

Inicia sessió 0 Comentaris

Aquella tele de l’estiu de 1985

Una experiència més que religiosa