La crítica de Monegal: Gent que no parla el llenguatge dels humans

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Més que aquesta trobada amb el portaveu, el lluminós ha sigut la jornada que ha passat Gonzo amb la periodista afganesa Samira Stanikzai. Treballava a la cadena Tolo TV de Kabul. La va trobar amagada, coberta amb el xador de dalt a baix «per passar com una anciana i que no em reconeguin». Es va atrevir Samira, anys enrere, a desafiar els tabús de la seva ètnia, la paixtu, i treballar en televisió. Això allà és un delicte greu: «Per a ells jo soc una infidel. Si em troben, em mataran. Aquesta gent és gent que no parla el llenguatge dels humans». Per fortuna Samira ha pogut ser evacuada després d’aquest reportatge. Però, en la seva trobada a Kabul, Gonzo va formular finalment una pregunta, que en realitat era una reflexió, i que em sembla fonamental: «¿Què passarà quan els periodistes deixem de venir i de mirar el que passa a l’Afganistan?». Efectivament. Regnarà de nou la invisibilitat. De fet, ara mateix l’Afganistan ja ha passat a ser un tema residual, pràcticament inexistent, en els informatius de les cadenes. No interessa ni tan sols el seguiment als cinc milions d’afganesos que han fugit i són a l’Iran i el Pakistan en unes condicions infames.

¡A l’audiència se la d’entretenir, i no deprimir-la amb aquestes misèries!, adverteixen els fabricants de les papilles televisades. És el que es porta, sí. Tapar el que incomoda, i mirar cap a un altre costat.