Tu i jo som tres
La crítica de Monegal: Gent que no parla el llenguatge dels humans
Del viatge de Gonzo a l’Afganistan (‘Salvados’, La Sexta) s’ha destacat molt la seva breu trobada amb el portaveu del govern talibà Zabihullah Mujahid. No ha sigut una entrevista particularment lluminosa. El més interessant va ser quan Gonzo li va preguntar com pot ser que hi hagi dos ministres en el seu govern per qui els Estats Units ofereixen 5 milions i 10 milions de dòlars, respectivament, per ser uns criminals. El portaveu va contestar: «Això era quan estàvem en guerra. Després dels acords de Doha, amb Donald Trump, ja no hi ha llistes negres». O sigui que ser un criminal resulta que no és un delicte, sinó un terme relatiu que depèn dels pactes polítics que convinguin en cada instant. En realitat aquest portaveu està d’oferta. Concedeix entrevistes contínuament als mitjans per transmetre una imatge suau del règim talibà. Això durarà fins que l’autoritat monetària internacional els desbloquegi els fons milmilionaris.
Més que aquesta trobada amb el portaveu, el lluminós ha sigut la jornada que ha passat Gonzo amb la periodista afganesa Samira Stanikzai. Treballava a la cadena Tolo TV de Kabul. La va trobar amagada, coberta amb el xador de dalt a baix «per passar com una anciana i que no em reconeguin». Es va atrevir Samira, anys enrere, a desafiar els tabús de la seva ètnia, la paixtu, i treballar en televisió. Això allà és un delicte greu: «Per a ells jo soc una infidel. Si em troben, em mataran. Aquesta gent és gent que no parla el llenguatge dels humans». Per fortuna Samira ha pogut ser evacuada després d’aquest reportatge. Però, en la seva trobada a Kabul, Gonzo va formular finalment una pregunta, que en realitat era una reflexió, i que em sembla fonamental: «¿Què passarà quan els periodistes deixem de venir i de mirar el que passa a l’Afganistan?». Efectivament. Regnarà de nou la invisibilitat. De fet, ara mateix l’Afganistan ja ha passat a ser un tema residual, pràcticament inexistent, en els informatius de les cadenes. No interessa ni tan sols el seguiment als cinc milions d’afganesos que han fugit i són a l’Iran i el Pakistan en unes condicions infames.
¡A l’audiència se la d’entretenir, i no deprimir-la amb aquestes misèries!, adverteixen els fabricants de les papilles televisades. És el que es porta, sí. Tapar el que incomoda, i mirar cap a un altre costat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Crònica rosa L’amor sí que té edat
- Lapsus temporals Això significa no recordar paraules o confondre el nom de les persones
- El banc català confirma que hi ha "sobre la taula" una fusió alternativa
- Tres muntanyencs morts El bomber que va atendre les víctimes del Moncayo: «Les condicions climàtiques eren extremes. A l’arribar, un ja havia mort»
- Rosario Ibáñez, professora: "A l’escola del metro no hi havia educació diferent per a nois i noies"
- Avançar el rellotge ¿Quan és el canvi d’hora del 2025? Data de l’arribada de l’horari d’estiu
- PSOE El ministre Ángel Víctor Torres anuncia que pateix càncer
- Clàssic a Montjuïc El Madrid guanya el Barça per primera vegada en la seva història i li recorda que no és immortal (1-3)
- Girona Un intent d’ocupació a Font de la Pólvora (Girona) deriva en disturbis i un grup assalta i causa destrosses al centre cívic
- Tres muntanyencs morts El bomber que va atendre les víctimes del Moncayo: «Les condicions climàtiques eren extremes. A l’arribar, un ja havia mort»