L’article de Juan Soto Ivars

Deixar-se el Twitter

Deixar-se el Twitter
Es llegeix en minuts

Els que hem ximplejat amb les drogues i freqüentat aquests ambients sabem que qui perd pell i cau en l’addicció té dues opcions: a) abandonar aquest tipus de vida i a continuació deixar les drogues, b) dir que deixa les drogues sense canviar les seves companyies. Entre els primers hi ha històries victorioses de superació. Entre els segons, recaigudes i recaigudes. I també recaigudes. Doncs bé: passa el mateix amb Twitter. Cada vegada que un usuari diu a crits que el deixa comença un compte enrere perquè torni. Si dones un cop de porta exhibicionista perquè el vegi tothom ho tens cru per no tornar. Ens ha passat a molts, vaja.

Ada Colau va dir que deixa la xarxa, i darrere d’ella hi va anar Cristina Fallarás. No són les primeres ni les últimes que, ai, ho anuncien i fan mutis. Jordi Sevilla ho va intentar el 2013. Ja en aquell temps, quan Twitter era encara una altra cosa, l’exministre socialista va xisclar que allò no era una àgora apropiada per al diàleg i va donar un cop de porta que va fer tremolar les finestres. Mesos més tard reapareixia, com li va passar a l’escriptor Lorenzo Silva, i com ens ha passat a tants d’altres. La conclusió de Sevilla el 2013 era la mateixa de Colau o Fallarás el 2021. Resulta que Twitter no era, ni és, ni serà mai un lloc adequat per a la discussió.

Agitació

Notícies relacionades

Està programat per fer-nos perdre els nervis perquè els seus amos fan fortuna de la nostra agitació. El filòsof Jorge Freire reflexiona sobre aquest estat individual i social al seu últim assaig ‘Agitación: sobre el mal de la impaciencia’, (Páginas de Espuma), i no se li escapa que el nervi alterat està en l’origen de molts dels nostres mals. La qüestió és que a Twitter el mal comporta recompensa. La reputació ascendeix meteòrica a mida que l’agitació de l’usuari creix. Has d’estar a totes les misses i baralles, i fer a cor amb les altres granotes l’últim crit. Twitter no és l’àgora, sinó el Colosseu.

No hi ha setmana que, borratxo o ressacós per l’excés de Twitter –de vegades borratxo i ressacós alhora– deixi de jurar-me a mi mateix que aquesta és l’última vegada. Em descobriré al cap de poques hores tornant a amorrar-me a l’abocador i jurant als meus éssers estimats que «jo controlo». Però gairebé ningú controla. Ni a Twitter ni a la resta de xeringues digitals que aquesta tropa de narcotraficants van deixar a la porta de totes les escoles. Quina gran oportunitat de negoci són les xarxes socials per als psiquiatres especialitzats en addicció.