TU I JO SOM TRES

Els Alcántara davant l’estelada

1
Es llegeix en minuts
Ferran Monegal
Ferran Monegal

Crític de televisió

ver +

Aquesta parella dels Alcántara, l’Antonio i la Merche, ja s’han arreglat (‘Cuéntame...’, TVE-1). Tot allò del conat de divorci i la separació, amb què van omplir tants i tants capítols, ha quedat en una crisi superada.

Era previsible. Aquesta sèrie és un culebró familiar, i sense el matrimoni troncal es quedaria en no-res. Per celebrar aquesta bonica perennitat matrimonial l’Antonio i la Merche han viatjat a Barcelona per assistir a la inauguració dels Jocs Olímpics.

O sigui, som el juliol de 1992. S’instal·len en una formidable torre-masia a Premià de Mar, de l’àvia Teresa, dama dibuixada amb una salut mental ja molt deteriorada, que d’entrada li diu al matrimoni Alcántara: «Els Borbons es van declarar enemics de Catalunya quan Felip V va bombardejar Barcelona. Des d’aleshores els espanyols ens heu estat espoliant tot el que us ha donat la gana». I l’Antonio i la Merche es queden flipant davant aquella rebuda tan entranyable. No s’acaben aquí les sorpreses.

Mirant per la finestra adverteixen que els nets de la Teresa cremen al jardí la bandera d’Espanya que els Alcántara portaven al cotxe. I com a reacció l’Antonio i el seu net els cremen dues pancartes (‘Freedom for Catalonia’ i ‘Visca Catalunya Lliure’) que tenien preparades per intentar boicotejar una mica la inauguració dels Jocs.

Notícies relacionades

O sigui, la sèrie ha volgut escenificar a través d’aquesta família el conflicte Catalunya-Espanya. Ho tanquen fent una pirueta equilibrista, una manera de sortir de la topada amb més il·lusionisme que realisme, quan la Merche i la Carme (la mare dels joves de les pancartes) es planten, els recriminen a tots la seva actitud, i exclamen: «¡Nosaltres no volem ni banderes ni pancartes!». ¡Ah! Els ha quedat un final molt bonic. Però coneixent la història com va ser, i com va després de gairebé 30 anys, d’escassa credibilitat.

A ‘Cuéntame...’ han volgut fer un exercici benintencionat. Però els ha faltat profunditat. I sobretot gràcia. Quan l’Antonio crema les pancartes ho fa al crit de «‘¡Viva Cervantes!’». Home, podien haver transformat aquesta exclamació en un gag molt sucós. L’Institut Nova Historia assegura que Cervantes era de Xixona, que es deia Sirvent, i que ‘El Quixot’ va ser escrit en català. Veurem si al pròxim capítol la guerra de banderes arriba en aquesta família a alguna topada ressaltable.