Jaime Lorente: «El Cid és una figura més humana que l’home patri que ens han intentat vendre»

El Cid, la superproducció d’Amazon Prime Video que reconstrueix la vida de Rodrigo Díaz de Vivar, ha estat plena de polèmiques des de l’estrena: que si el rigor històric, que si l’espasa del protagonista és la de Carlemany, que si va ser una figura idealitzada pel franquisme... Jaime Lorente (Múrcia, 1991), l’actor, que s’ha fet famós mundialment gràcies a l’èxit de La casa de papel i Élite defensa el seu personatge: «És una figura més interessant del que ens han fet creure, molt més humana i real que l’home patri que ens han intentat vendre».

La particularitat més important de la sèrie és que mostra el Cid abans de ser una llegenda. 

Ha sigut una sort, perquè poder entendre d’on ve la figura de l’heroi fa empatitzar molt amb ell. S’explica la història d’algú real, creïble, i acosta la figura de l’heroi a l’humà.

¿Es va documentar? 

Tot el que vaig poder. Està bé saber les fites que envolten la figura que interpretaràs per ser fidel i respectuós amb ella, però després un ha de desposseir-se de tot per fer la feina i que sorgeixi l’art.

¿Com va portar les escenes a cavall? 

No tenia ni idea de muntar a cavall. Al principi em feia una mica de respecte, perquè és un animal molt imponent. Però li vaig posar coratge.

¿I les escenes d’acció? Perquè El Cid en té unes quantes.

Hi va haver molt garrot, com diuen els nostres entrenadors. Al final no deixa de ser una coreografia. Tot i que hi havia riscos, l’assaig previ va ser molt intens per després poder tenir un rodatge segur, així que anàvem amb molta confiança.

També necessitaria aquest garrot per portar tot aquest vestuari de cavaller medieval, que pesava més de 20 quilos. 

Pesava entre 20 i 25 quilos, una barbaritat. Acabaves el dia literalment doblegat, amb gepa. La dificultat està en la falta de costum, però quan t’acostumes a la roba, t’ajuda a construir el personatge, et canvia la manera de caminar i de comportar-te.

El Cid va ser una figura molt explotada pel franquisme. 

Ha sigut una figura que ha estat supeditada als interessos polítics d’un bàndol i de l’altre, tots dos se n’han apoderat per reivindicar una sèrie de coses quan no tenen res a veure amb això. El Cid és una figura més interessant del que ens han fet creure, molt més humana i més real que l’home patri que ens han intentat vendre.

La sèrie està ambientada al segle XI, ¿però no creu que els temes que toca continuen sent molt actuals? 

Toca temes socials vigents que faran que la gent es posi les mans al cap i digui: ¿Com pot ser que hagi passat tant temps i que les coses segueixin igual? Sobretot, hi ha un leitmotiv continu amb la condició de la dona en l’època que m’agrada molt com està tractat en la sèrie. Perquè era senzill caure en l’obvietat que en aquell moment la dona estava considerada per sota de l’home, però en la sèrie es plantegen dones amb una força tremenda que estan lluitant contra això.

¿Podria considerar-se El Cid com el Joc de trons espanyol? Tot i que amb base històrica. 

I sense dracs. Tant de bo, jo desitjo que ho acabi sent. Després d’aquesta primera temporada en què està tot tan ben presentat, ara tenim l’oportunitat de fer bogeries.

El final d’aquesta primera tanda d’episodis deixa molt clar que n’hi haurà més. 

Jo desitjo que continuem. Espero que a la gent li agradi la sèrie i en demanin més.

¿Creu que la sèrie agradarà fora? 

Jo crec que sí. A nivell cultural no té fronteres, és una història que poden entendre a qualsevol part del món.

¿S’imagina que la posin a la classe d’història dels instituts?  

La ficció i l’entreteniment s’han de posar al servei de l’educació i tot el que sigui ajudar a conèixer, benvingut sigui. A mi m’hauria encantat que me l’haguessin posat a classe.

Gràcies a la sèrie ha tret una cançó, Romance, el videoclip de la qual porta el Cid a l’actualitat.

Ha sigut un regalàs poder trobar aquesta manera de fer una campanya de promoció tan maca com és la música i explicar la història del personatge que estàs interpretant en una època d’una forma contemporània.

Fa poc ens va sorprendre amb la seva faceta musical. Més que un home del segle XI, vostè sembla del Renaixement, perquè fa de tot: actuar, cantar, escriure poesia...

¡És el mateix que em diu el meu cunyat! Sempre m’ha agradat molt fer música, però mai m’havia atrevit a treure res. I durant el confinament em vaig refugiar en molts llocs, i un va ser la música. Vaig treballar amb un productor amb qui em vaig entendre molt bé i vaig dir: Mira, traurem les coses que estem fent perquè ens en sentim molt orgullosos i les hi ensenyarem a la gent.

Vaja, que va tenir un confinament molt creatiu.

Molt banyat per l’ansietat però també molt creatiu. Les dues coses van juntes.

¿Té previst repetir l’experiència de publicar poesia?

Vaig escrivint a comptagotes, apuntant coses que se m’acuden. Si algun dia recopilo prou, segur que en trauré un altre, però ara per ara estic aturat amb aquest tema.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Està rodant l’última temporada de La casa de papel. ¿Li està costant acomiadar-se de Denver?

Patiré, però també tinc ganes d’acomiadar-me’n. Han sigut molts anys molt intensos.