Aquesta nena dolçament ens consumeix

2

Es llegeix en minuts

Ferran Monegal

Crític de televisió

ver +

Per què confiar en El Periódico

06 de de gener del 2021. 20:10

0 Comentaris

Hi ha qui se sorprèn que hi hagi tant personal enganxat als culebrons turcs que està emetent ara Antena 3 TV. Ben mirat no ens hauria d’estranyar en absolut. Al món de l’anomenat entreteniment televisiu estan passant coses terrorífiques. En el programa ‘Socialité’ de Tele-5, per exemple, emblemàtic espai dedicat en teoria a xafarderies i escumoses distraccions, ara més que entretenir-te t’emportes uns bons ensurts. Del Rei emèrit, cessant o dimitit –que el seu ja és una astracanada de dimensions règies– s’acaba de conèixer aquesta setmana que el seu furor de bragueta i la seva avarícia monetària desmesurada pel que sembla es deuen a un trauma que li va sobrevenir quan es va assabentar que el seu pare, Don Juan, no va assistir al seu naixement perquè era en una finca del Piemont fornicant pels descosits amb una nebodeta de l’exambaixador d’Itàlia. Més ensurts. En un centre comercial de Marbella, els nens s’han quedat de pasta de moniato al veure que el Rei Melcior que els entregava les joguines, un rei boníssim i familiar en teoria, resulta que era Kiko Rivera, que els nens han vist en aquesta mateixa cadena dient a la senyora Pantoja, la seva mama, «¡Malamare, lladre!» i ficant-li una querella per haver-li robat l’herència del seu pare. O sigui que els nens ja no entenen res en absolut, i nosaltres els grans, menys encara. Per això ens refugiem ‘in extremis’ en els culebrons turcs. Allà almenys les desgràcies les tenyeixen amb tendresa, i la bondat sempre guanya la malícia. Ara mateix A-3 està arrasant també amb ‘Mi hija’. És la història d’Öykü, una nena de vuit anys, sola en el món, que intenta que el seu pare faci de pare, però és un bandarra que es fa el distret. Öykü ens subjuga perquè dona al fresc del seu pare unes colossals lliçons de carinyo i de vida. La tècnica narrativa segueix els passos de l’altre culebró turc, ‘Mujer’. Consisteix a treballar a fons el ralentí en els moments àlgids de cada capítol. En aquells instants, que duren una eternitat, no hi ha diàleg. Hi ha mirades, gestos, primers plans farcits d’almívar i música. Et quedes atrapat com les mosques en aquestes cintes de goma d’enganxar viscosa que es pengen del sostre i que venen al súper. Al Mercadona en venen unes que a més de la goma d’enganxar afegeixen gust de fruites. ¡Ahh! Som mosques enganxades al televisor. Dolçament ens consumeixen.