Jedet: «Espero que vegem una trans com a presidenta del Govern»

Aquest diumenge, 27, torna aparèixer al quart capítol de la sèrie, que emet Atresplayer Premium.

Li havien quedat dues assignatures (pendents) per al setembre. Una era estrenar el primer capítol de Veneno

Sí. I ja els he vist gairebé tots. Hem fet una gran sèrie. 

Ara també s’han vist els resultats de les cirurgies de feminització que va haver d’ajornar per la pandèmia. ¿Contenta?

Com si sortís de la presó. 

La Veneno que interpreta està en un procés que vostè ja ha superat. ¿Com va ser reviure’l?

Ho vaig passar fatal. Molta gent m’ha dit: «És que ets actriu i estàs fent la teva feina». Però en un moment en què estàs tan sensible i vulnerable, perquè estàs fent la teva pròpia transició i vas avançant i cada dia ets més femenina, que de sobte et posin una barba, t’aixafin els pits i hagis de tenir un llenguatge masculí... Per a mi no només era un personatge i jo una actriu interpretant-lo...

Diu que la sèrie és una revolució en un moment en què hi ha una involució en aquests temes.

‘Veneno’ no és una cosa només artística, sinó política. Quan s’avança, hi ha gent a qui li fot. I això es veurà a tot arreu. Si et fot que avancem, et fotràs igual, carinyo. ‘Veneno’ és un fenomen que significarà un punt d’inflexió, ja que hi haurà més personatges trans en sèries i pel·lícules. I espero que vegem dones trans no només al món artístic, sinó en un banc, en un hospital o com a presidenta del Govern. Això trigarà, però espero que en 20 anys siguem on hem de ser.

Per a moltes trans

De nena, jo tenia molts malsons i pànic a la mort, i em despertava cridant. Un dia estava veient ‘Allò que el vent s'endugué’ amb la meva mare i jo pensava que els actors i actrius eren dins de la caixa, en l’aparell. I em va dir que no, que fins i tot estaven morts. Com a nena, no entenia per què els estava veient. Llavors, la meva mare em va dir que les actrius i els actors es mantenen sempre vius a les pel·lícules. I aquí va començar el meu desig de ser actriu. I vaig voler ser Marilyn Monroe. Ja era ambiciosa per ser petita.

Llavors va estudiar Interpretació.

Vaig estudiar dos anys a Granada i quatre a Madrid, però tenia tant conflicte amb el meu gènere, que fer personatges masculins em produïa ansietat i vaig dir: «Passo. Em dedicaré a ser cambrera». I m’encantava. Però alhora jo sempre havia escrit i em van donar l’oportunitat de publicar un llibre. Sembla que Déu tenia un camí preparat per a mi i per molt que volgués ser cambrera, no hi va haver manera, i em va portar fins on soc avui. Que l’hi agraeixo, però no ha sigut fàcil.

Que li truquessin els Javis per a Paquita Salas

Els Javis ja volien que fos La Veneno abans de Paquita Salas. El desembre del 2018. De fet, volien que fes totes les etapes i, fins i tot, volien que m’engreixés 40 quilos. Però després, evidentment, van veure que no era possible i vaig estar preparant-me des del 2018 fins que vaig gravar, sense saber si m’havien agafat. Perquè volien que fos jo, però després hi va haver càstings, perquè la decisió no es tenia clara. Finalment em van trucar per dir-me que estava en el projecte, i jo ja estava preparada. Per això que quan arribi la teva oportunitat, que estiguis llesta.

Que la sort et trobi així.

I amb les calces netes [riu].

Quan li van confirmar que donaria vida a una icona com La Veneno, ¿va sentir una gran responsabilitat?

Molta. Jo els vaig dir: «Però, nois, que jo soc molt mala actriu. ¿No us estareu equivocant? Vull fer-ho, però no sé si puc». I ells em van dir: «Jedet, tranquil·la. Si et confiem aquest projecte és perquè estàs preparada». I això que ells no m’havien vist ni actuar en res seriós. No sé què veurien en mi.

Tenen molt ull. Recordi que són grans cercatalents.

Ambrossi em va dir que quan em van veure cantar a La 2 aquella versió del ‘Por qué te vas’ de Jeanette, es van adonar que jo era actriu i podia interpretar. I que això els va calmar molt en la seva decisió. Espero que el meu treball agradi.

¿Què suposa La Veneno per a vostè? Era una dona que no tenia ni les seves armes ni recursos per afrontar el procés de transformació.

Jo parteixo de la base que tinc una família que m’estima, em recolza i em respecta. I unes amigues que m’acompanyen en cada pas que faig. En les meves cirurgies, en tot... Em sento superafortunada. Després tinc una feina que em permet viure la vida que em dona la gana, sense demanar res a ningú i sentir-se segura, perquè tinc un cotxe a la porta de casa. Tinc uns privilegis que no són la realitat. Recordem que el 85% de les persones trans estan a l’atur i que aquest any n’han mort gairebé 400. De vegades es confon el que es veu en els mitjans amb la realitat. 

Per això necessiten visibilitat.

Aquesta sèrie no és tan important per La Veneno com pel missatge que dona i el debat que posa sobre la taula. També és molt interessant com es mostren les vides de Valeria [la periodista que va escriure les seves memòries] i de La Veneno i es comparen. Valeria té el recolzament de la seva família i creix en una època diferent, i això és molt interessant.

Vostè se sentirà identificada amb Valeria pel recolzament de la família.

Fa sis anys, vaig rebre una trucada de la mare, que em va dir: «Reina, t’he de dir alguna cosa». I em vaig espantar. Llavors va dir: «Si en algun moment decideixes fer el pas i fer la transició, vull que m’avisis, perquè vull ser al teu costat. No m’enfadaré». I jo, com en aquell moment no m’havia plantejat res, li vaig contestar: «¡Què dius! «¡Estàs boja!». I li vaig penjar.

Les mares veuen el que nosaltres no podem o no volem veure.

Ella ho sabia des que era nena.

A Instagram va acusar Dani Mateo, amb qui havia col·laborat a la ràdio, de transfòb

El que jo vaig dir era veritat i ho diré fins que em mori. El que passa és que jo no ho vaig explicar amb la intenció de dilapidar Dani Mateo. Ho vaig fer perquè jo havia parlat de casos de transfòbia en el passat, però havien quedat en l’oblit perquè eren persones anònimes. Llavors vaig pensar: estaria bé que se sàpiga que també ho visc en l’entorn laboral, amb algú públic, que després s’omple la boca de liberal i aliat LGBTI. Em semblava que ho havia de dir, però no per ell, sinó perquè volia generar aquest debat. 

¿Valent o inconscient?

¿Ho tornaria a fer? No, perquè prefereixo estar tranquil·la i he viscut altres situacions que mai he denunciat, per la qual cosa em podia haver cosit la boca. Així t’ho dic, ¿eh? Ara m’ho pensaria millor i no ho tornaria a publicar. Però és cert. Ell ho sap i jo ho sé. M’és igual el que digui. Fins i tot recordo com anava vestit aquell dia. És veritat. ¡Que ens facin un polígraf com a La Veneno i que surti la veritat! [riu].

En la sèrie hi ha moments que recorden el cine d’Almodóvar. ¿Li agradaria passar de ser noia Javis a noia Javis noia Almodóvar

Jo sempre seré una noia Javis.  Soc molt fidel. Però et mentiria si no digués que un dels meus somnis és ser noia Almodóvar. ¿M’encantaria? Sí. ¿Ho veig possible? No [riu]. Però per somiar... S’ha de somiar sempre.

També prepara música, una altra de les seves facetes artístiques, que l’ha portat a col·laborar amb Fangoria.

Sí, ja mateix trec un nou single, però el que passa és que soc molt perfeccionista i ja he fet com 12 versions de la cançó. Fins que no sigui perfecta no sortirà.

No li he preguntat què opina del fet que a una dona trans 

Notícies relacionades

Locutors d’Esport 3

La nostàlgia no és dolenta

Hauríem d’arribar al punt en què les dones trans i les dones cisgènere podríem fer papers cis. El que passa és que, com que no hi ha gaires oportunitats per a nosaltres, estaria bé que ens consideressin per a més papers. Tot i que et dic una cosa: a mi un home amb perruca m’ofèn. Almenys, que posin una dona a fer de trans, perquè això vol dir que m’estan prenent per dona. No és un home amb un perruca, és una dona. No porta una disfressa.