Les llistes negres, les morts indignes

A El hormiguero, aquesta setmana, s’han espantat al sentir el que ha explicat la seva col·laboradora Yi Bing. Va explicar que el govern de la Xina ha aconseguit el control absolut de la ciutadania. A través de càmeres, telèfons mòbils i tota la parafernàlia informàtica que ens encercla, saben el que fa tothom.

Donen punts als que consideren bons i els hi treuen als assenyalats com a dolents. Els dolents són inclosos en l’anomenada Llista negra, que és pública. Posen la teva foto i el teu nom en grans pantalles per tot el país. Quedes assenyalat i identificat. Les passes magres per poder viure amb la normalitat que ho fan els considerats bons. Però després de l’advertència de Yi Bing, a El hormiguero es van relaxar al pensar, amb alegria, que això només passa a la Xina. Error. Les llistes negres també existeixen aquí.

Cada cadena de televisió, per exemple, té la seva llista de dolents. Tot i que siguin personalitats rellevants no se’ls convida o entrevista mai. Ni els donen feina si són de l’ofici. En política passa el mateix. I aquest maniqueisme ha arrelat en la societat fins al punt que tothom que no combrega amb la teva ideologia és dolent, i fins i tot lapidable.

Durant aquesta pandèmia hi ha hagut successos dramàtics que demostren l’arrelament de les llistes negres. Dijous, a El intermedio (La Sexta) Andrea Ropero va entrevistar Recesvinto Valiente, que porta 20 anys treballant en una residència de gent gran. Va explicar el que ha vist i viscut: «Hi havia una instrucció verbal que no es portés cap ingressat de residència, per greu que estés, de coronavirus o de qualsevol altra malaltia, a cap hospital o clínica». I va afegir aquest sanitari: «Dels 8.600 morts que ha tingut la Comunitat de Madrid, 6.000, un 70%, han sigut en residències geriàtriques». Això també és una variant de llista negra, sí.

No he vist a la tele cap reportatge específic dedicat a aquests milers de ciutadans de Madrid, Catalunya, Galícia... condemnats a una mort indigna. Van morir sense l’assistència hospitalària que mereixien. Els van ficar d’incògnit dins una caixa de pi. I van enviar un whatsap a les famílies dient-los que passessin a recollir el cos, o les cendres. Un acostament de la tele a aquestes famílies seria el mínim que podríem fer per intentar mitigar la vergonya col·lectiva.