Cada arruga és una ferida

Diu Marcel Proust al seu segon llibre d’A la recerca del temps perdut que «reflexionar sobre el passat és l’única manera de preservar els riscos del futur». Jo crec que un sentiment semblant és el que ha sobrevingut a Merceditas Milá perquè ha arrencat la seva segona temporada de Scott y Milá (#0, Movistar+) convocant quatre amigues, quatre companyes de quan estudiaven juntes a l’escola del Sagrat Cor de Jesús, anys 60, noies en flor de la Barcelona fina. ¡Ahhh! Al marge que emportar-se-les a Itàlia ha sigut una idea inoportuna, perquè tot just arribar a Roma es va decretar el confinament per coronavirus, al marge d’aquesta fatalitat, aquest nostàlgic retrobament ha tingut moments d’una inquietant intensitat.

De les quatre amigues de Merceditas, una va recordar entre sanglots com li ha anat en la seva vida de casada. Deia: «La nit de noces ell se la va passar roncant. Jo, desperta amb una ampolla de Trinaranjus. El meu marit no em va fer un petó a la boca mai. Em vaig passar anys i anys enclaustrada a casa. Una nit ja no vaig poder més i vaig haver de trucar als Mossos», o sigui, a més del trencament, maltractaments i agressions. Avui continua ferida: té nets i no els li deixen veure, no els coneix encara. Una altra amiga, aquesta sense sanglots però amb ira, li va explicar que el seu primer marit era tan maligne que va haver de demanar ajuda a un sacerdot que vivia al carrer de Teodora Lamadrid, i en lloc de socórrer-la la va acorralar contra una paret i no la deixava sortir. I Merceditas exclamava: «O sigui, que vas a demanar consell al capellà ¡i ell el que volia és ‘empotrar-te’!», i s’horroritzava molt.

Notícies relacionades

Anem de dret a l’extinció

Eduardo Casanova revela que té el VIH en un documental de Jordi Évole

La tercera amiga li va explicar que ha tingut una vida plena de dissorts: «A mi se m’han cremat dues cases. Reduïdes a cendres. Això no li passa a ningú. Ho vaig entendre com un missatge. Vaig comprendre que no m’havia d’aferrar a les coses materials. Ara treballo en una fundació que ajuda els ‘menes’». I els serveis de postproducció van posar llavors aquell bolero tan trist, Veinte años, que cantaven Omara Portuondo i Compay Segundo: «Si las cosas que uno quiere se pudieran alcanzar [...]. Son un pedazo del alma que se arranca sin piedad». ¡Ahh! Que tremend programa li ha sortit a Merceditas. Aquelles nenes en flor del Sagrat Cor de Jesús, alegres col·legiales d’aquella Barcelona fina, avui, 50 anys després, cada arruga és una ferida.