El problema és que no sabem insultar

En el programa de divulgació i aprenentatge lingüístic El llenguado (TV-3), aquesta setmana, s’han posat a reflexionar sobre l’insult. «¿Sabem insultar els catalans?», es preguntaven. El presentador, Guillem Albà, va pujar en una moto i, fent ziga-zagues entre els automobilistes, els anava cridant: «¡Esmarlenc! ¡Tòtila! ¡Fantasma! ¡Pallús! ¡Carallot!», i resulta que ningú s’enfadava.

¡Ah! Quina decepció. Els seus insults eren tous, pàmfils, tofencs, timorats. No s’enfadava ningú. La seva experiència com a insultador sobre la marxa va ser un fracàs.  Va haver de recórrer a l’acreditat filòleg Pau Vidal, que el va instruir en l’art d’insultar. Li va dir que l’insult ha de doldre, ferir, ha d’allotjar mala llet, mala bava. ¡Ah! En això estem d’acord. El mínim que es pot demanar a un insult és que faci mal. Que penetri com un punyal i que et vinguin ganes d’agafar les tisores per arrencar-li la llengua de soca-rel. Però llavors Vidal va afegir: «¿Saps per què costa tant insultar en català? Doncs perquè fa tants anys que ens toca rebre que en el moment en què sorgeix un conflicte ja anem amb les orelles cotes. Ens surten insults fluixos, com ara ens toca rebre‘tros de quòniam’, o ‘pixa fluixa’ o ‘barjaula’,. ¡Ahh! És un apunt colossal. El processisme hauria de prendre nota: el problema no és que no hi hagi estructures d’Estat, la gran contrarietat és que als catalans ens falta mala llet i no sabem insultar.  O sigui, que ens hem d’entrenar més.

Notícies relacionades

‘La fugida, veritats ocultes’, la docusèrie sobre pederàstia i encobriment en escoles religioses catalanes

Com pans...

Home, jo crec que des que dura el procés s’han fet avenços en l’art d’insultar. El programa ens va recordar que, el 2016, diputades de la CUP van haver de suportar que des de la caverna les anomenessin «putes traïdores amargades i malfollades». Va ser molt infame. Però hi podien haver afegit també els de sentit contrari: feixista, botifler, fill de puta, equidistant... ¡Ah! El feedback amb intenció insultadora entre els dos bàndols és molt canalla. En un moment donat ens van indicar que on millor s’insulta és a València. I va aparèixer un valencià que cridava amb ràbia: «A mamar-la. Tros de figa. Desgraciat ¡castellà!». ¡Ah! Transformar en insult el fet de ser castellà, o ser espanyol, és també un factor que el procés ha popularitzat. Igual com el ¡catalán de merda! des de l’altre costat. Jo crec que el que hauríem de fer és resar, més que entrenar-nos.