Reporter de guerra: solter, vidu o separat

Acaba de plantejar Cuéntame... (TVE-1) una situació, un dilema, que mereix atenció. A Toni Alcántara, reporter de Televisió Espanyola, l’envien a la guerra del Golf, que acaba d’esclatar. Som al 1991. Inicialment el viatge és a Jordània, a Amman. Ha de realitzar uns reportatges per a Informe semanal. El Toni està il·lusionat. La felicitat més gran de tot bon reporter és poder informar des dels llocs que marquen l’actualitat mundial.  Però sospita que la seva dona, la Deborah, no rebrà la notícia amb tant entusiasme. Efectivament, els seus temors són fundats. Aquell mateix dia li comunica que l’envien a Jordània. ¡Ah! Deborah fa un bot. No té ni un pèl de ximple. Sap que aquest país és fronterer amb l’Iraq. I explota. Tu vas a la guerra. Tu vas on cada dia moren desenes d’éssers humans. I un dels morts pots ser tu. El Toni intenta que comprengui que la feina d’un periodista, el deure d’un reporter, és precisament anar on és la notícia i explicar-la. I llavors la Deborah contraataca amb un argument letal: «Abans que periodista ets pare. I marit. El teu deure és estar amb la teva família. Protegir-la. Si marxes, no fa falta que tornis».

Notícies relacionades

‘Silver tsunami’

‘Versión española’, a la Seminci

¡Ah! Planteja aquell instant televisiu un tema de tremend calat. Hi ha una norma, no escrita, en el nostre ofici, que diu: per ser corresponsal de guerra has de ser solter, vidu o separat.  O sigui, lleuger d’equipatge, com diria Machado. No obstant, podem estar tranquils. Avui, les penúries econòmiques de les cadenes del telehipòdrom estatal –i mitjans de comunicació en general– han transformat el corresponsal de guerra en una espècie gairebé en extinció. Ja no hi ha ni un duro per enviar enlloc a ningú.

Al final del capítol, quan ens van avançar alguna imatge del pròxim, hem vist elTon  a la zona de conflicte, en una habitació d’hotel que a mi m’ha recordat, molt, aquella tràgica habitació de l’Hotel Palestina, a Bagdad, en la qual l’Exèrcit nord-americà va matar José Couso. Tot i que allò va ocórrer en la guerra de l’Iraq de 2003, potser a Cuéntame... estan preparant alguna cosa.  Seria oportú. Just. Necessari. Sobretot ara que, després de 17 anys, fa uns quants dies, hem sabut que l’Audiència Nacional acaba de condemnar l’Estat per abandonar la família de José Couso en la seva batalla contra els EUA.