Thais rendida davant del diputat Zamarrón

S’ha convertit en una estrella. Al diputat amb més anys del Congrés, el doctor i polític del PSOE Agustín Zamarrón, les teles el busquen i l’entrevisten amb fruïció des que el maig del 2019 va ser elegit president de la Mesa d’edat.  

És home de posats eixuts i de verb culte. Practica la ironia amb aparences de mestre. Compta 73 anys d’edat, i els adorna amb una espurna i una vivor argumental que ja les voldrien tenir la resta dels seus companys i companyes. La millor trobada que hem vist, de llarg, a la tele, s’acaba de produir ara amb Thais Villas a El intermedio.  

Li va demanar que li ensenyés l’hemicicle. Zamarrón va contestar: «Per mi, i per ensenyar-lo a vostè, hemicicle no, ¡sencer!». Impressionada Thais davant de la sumptuositat del lloc, i més encara al costat d’un guia i preceptor tan formidable, li va demanar, embadalida, que digués alguna cosa conforme amb el moment. Zamarrón li va dir en vers: «El divino esplendor de la belleza / Pasada dulcemente por mis ojos / Mi afán cuidoso causa / Y mi tristeza».

¡Ah! Va elegir el diputat el poeta del Segle d’Or Fernando de Herrera, a qui a Sevilla deien El divino pel seu enorme talent com a versificador.  I Thais, a l’escoltar aquells versos, va caure rendidament apassionada sobre el pit de Zamarrón, i li deia «¡Agustín, que el llanço a sobre de la taula de les taquígrafes i fem allò d’El carter sempre truca dues vegades!». ¡Ahh! Hi ha moments que em reconcilio amb la tele.

Però hi va haver un altre instant, d’una ironia superba, que també mereix que la ressaltem. Va ser quan el diputat va advertir que donava les gràcies als humoristes de la tele, perquè es fixen en ell i li dediquen comentaris i ocurrències. Ho deia amb una sinceritat, trufada d’ironia, deliciosa: «¡M’agrada tant que es riguin de mi! Em fan entendre millor el cubisme i Picasso», va advertir somrient.

 ¡Ahh! Em trec el barret davant de Zamarrón. L’essència del cubisme és, precisament, aconseguir la perspectiva múltiple a base d’anar descomponent la figura en plans paral·lels. O sigui, aquest diputat va sintetitzar en un moment la realitat dels seus companys en un ple, i el seu reflex en un programa d’humor. Mentre les figures de ses senyories es van descomponent en les seves birrioses intervencions, el sarcasme de la tele recompon la delirant perspectiva que ofereixen, i plorem de riure. O de tristesa.