Un vals, intens i trist, per als 'menes'

Es va asseure Gonzo en un pedrís de pedra amb dos nois africans, dos que són, o van ser, menes. Un li deia: «Fa tres mesos que visc al carrer a Madrid. Malament. Gana. Sense diners no hi ha menjar. Si vull menjar, he de robar». Deia l’altre: «La poli ja m’ha enxampat quatre vegades. No m’ajuda ningú. Robo el que sigui. No robo per tenir diners, robo per poder continuar vivint». ¡Ah! A aquest capítol de ‘Salvados’ (La Sexta) Gonzo l’ha titulat Hijos de nadie. Ho són. Almenys quan arriben a Europa. En el millor dels casos, amuntegats, aparcats, en algun centre atapeït de menors en espera d’una destinació que no arriba. Ni tan sols papers. ¿Què s’ha de fer amb ells? ¿Desentendre’ns-en com si no existissin? ¿Fer-los pujar a una pastera i llançar-los al mar a veure si hi ha sort i aquesta vegada s’ofeguen? Tot ésser humà té drets, ens deia Gonzo. Aquests sembla que no. O sigui, no són humans perquè arriben sense targeta de crèdit. El cop d’aquest Salvados ha sigut contundent.

Notícies relacionades

Omar Ayuso: «A ‘Mariliendre’ he recorregut a les meves armadures del passat per mostrar la falsa seguretat de llavors»

¿Què ens passa amb la fi del món?

A la mateixa hora, a Movistar+ #0, el programa Radio Gaga, és a dir, Quique Peinado i Manuel Burque, aparcaven la seva rulot en una placeta de San Isidro, Campo de Níjar, Almeria. Convidaven a pujar-hi jornalers del mar de plàstic, els treballadors dels hivernacles. Del polsós camí brotaven africans que acceptaven la invitació. A un jove de Mali li van preguntar: «Amb el que envies cada mes a la teva aldea, ¿quantes persones viuen?».  Va contestar: «Em paguen 4 euros i 70 cèntims l’hora. Cada mes els envio la meitat del meu sou. Amb això viuen a Mali 22 persones». Van posar llavors Burque i Peinado, amb una sensibilitat a escala humana, i un respecte enorme, un fragment d’aquell vals tan extraordinàriament intens, el Vals poético, interpretat per Los Macorinos, aquest duo de corda que tantes vegades va acompanyarChavela Vargas i araNatalia Lafourcade, ara com ara la mexicana de les melodies més tendres. I mentre sonaven les guitarres amb el seu vals, i el sol tocava en el plàstic dels hivernacles, l’africà de Mali anava dient: «Sota el plàstic no treballa gairebé cap espanyol o europeu. Si algú hi entra, surt corrents. Són 50 graus. Això només ho aguanta un immigrant. Això només es pot aguantar si tens necessitat i estàs en la misèria». Aquest jove jornaler de Mali, potser no fa gaire, va ser un ‘mena’.