L’actor al límit d’‘Arrebato’

Segur que semblarà un tòpic, perquè en els obituaris és fàcil caure-hi, però crec que, sense Eusebio Poncela, bona part del cine espanyol amb ànim de ruptura realitzat entre els últims temps de la dictadura franquista i l’arribada del segle XXI no hauria sigut exactament el mateix. L’actor madrileny, nascut el 15 de setembre de 1945 i mort ahir a la seva casa d’El Escorial als 79 anys, víctima d’un càncer, va estar present en aquelles pel·lícules que auguraven un canvi tant des de perspectives temàtiques (homosexualitat, drogues) com en la manera de fer cine. Aquests podrien ser els 10 títols més significatius d’entre els quasi 100 que va interpretar en cine i televisió: La semana del asesino (1972), La casa sin fronteras (1972), La muerte del escorpión (1973), Arrebato (1979), la sèrie Los gozos y las sombras (1981), El arreglo (1983), Werther (1986), Matador (1986), La ley del deseo (1987) i Martín (Hache) (1993).

Arrebato, d’Iván Zulueta, és la pel·lícula que millor el defineix. Poncela va donar vida a un realitzador de pel·lícules barates de terror vampiritzat pel cine i per l’heroïna, dues addiccions expressades amb un llenguatge renovador. "Estar penjat en plena pausa", alienat, hipnotitzat per antigues col·leccions de cromos de pel·lícules o per la fascinació d’uns films de Super 8 i unes cintes de casset. Així era el seu personatge en un film clau en la història del cine espanyol.

Poncela i Zulueta van participar de la denominada movida madrilenya i van ser també víctimes dels seus excessos. Tot estava interrelacionat llavors en la cultura alternativa que es coïa a Madrid, per la qual cosa no és estrany que l’actor acabés treballant amb Pedro Almodóvar. Primer amb un paper secundari en Matador i després amb rang de protagonista en La ley del deseo, on va tornar a encarnar un director, aquesta vegada de teatre, escindit entre dos amors i molt lligat emocionalment a la seva germana, la dona trans que interpreta Carmen Maura.

Abans, Poncela havia freqüentat el cine d’intriga amb propostes com La semana del asesino, film trasbalsat d’Eloy de la Iglesia en el qual va interpretar el veí ric del treballador d’un escorxador que es converteix en assassí en sèrie. Que aquest serial killer patri l’encarnés Vicente Parra va ser una convulsió, però el film va ser esquarterat, mai més ben dit, per la censura, i Poncela va haver d’esperar una mica a lluir millor en pantalla. Va aparèixer a La casa sin fronteras, una dissimulada crítica a l’Opus Dei realitzada per Pedro Olea, i va tenir el seu primer paper important amb La muerte del escorpión, infravalorat thriller de cine dins de cine dirigit per Gonzalo Herralde: Poncela és un guionista que manté relacions amb una exactriu (Teresa Gimpera) casada amb un productor.

No li va anar gens malament en el gènere policíac, ja que una altra de les seves interpretacions meritòries va arribar amb El arreglo, un thriller amb atmosfera de film noir clàssic dirigit per José Antonio Zorrilla i en el qual va donar vida a un inspector de policia reintegrat al cos. Després va seguir els passos de Carlos Ballesteros (Tatuaje) i de Patxi Andión (Asesinato en el comité central) a l’encarnar el detectiu Pepe Carvalho en la sèrie televisiva homònima, produïda el 1986 i amb Ovidi Montllor en el paper de Biscúter. Va tornar a l’univers de Manuel Vázquez Montalbán amb El laberinto griego (1993).

Adaptacions

Notícies relacionades

L’Acústica Figueres torna amb la novetat d’un escenari de pagament

Cultura estudia ampliar el bo cultural jove als tallers i instruments

En televisió va interpretar un altre dels seus grans èxits, Los gozos y las sombras, un drama de classe ambientat a la Galícia costanera durant la Segona República, basat en la novel·la de Gonzalo Torrente Ballester. Amb treballs d’aquestes característiques, o els realitzats en Werther (de Pilar Miró, segons l’obra de Goethe), El Dorado (de Carlos Saura), el thriller retro Continental i la sèrie Un día volveré, a partir de la novel·la de Juan Marsé, Poncela va donar sobrades mostres de la seva ductilitat. Martín (Hache), d’Adolfo Aristarain, el va tornar a enfrontar amb el seu propi treball a l’encarnar un actor de cine que és el millor amic d’un cineasta argentí ja desprestigiat.

Sagitario, 800 balas i Teresa, el cuerpo de Cristo són altres treballs cinematogràfics. En televisió va treballar en Águila roja, Isabel, El ministerio del tiempo, Merlí: sapere aude i el seu últim treball, Matices. Els premis Goya se li van escapar. Només una nominació per Intacto, de Juan Carlos Fresnadillo, on interpreta un individu capaç de treure la sort als que l’envolten, així que treballa com a malastruc professional en un casino.