Que Betevé no aixequi cap

La televisió de barcelona (BTV o Betevé) celebra aquests dies els seus primers 25 anys d’història. A més de la seva alegria per haver aconseguit arribar a les noces de plata, han tingut una alegria, una felicitat sobrevinguda: multitud de comentaristes –televisius i no televisius– han elogiat l’excel·lent cobertura que han realitzat sobre els esdeveniments i aldarulls al carrer ocorreguts després de la sentència del procés.

El cap d’informació d’aquesta cadena, Xavier Muixí, ha advertit amb orgull que no han fet res més que el que ja estaven fent: servei públic, ensenyar el que ocorre, i tot amb criteris estrictament periodístics, i no partidistes. En efecte, s’han erigit per uns dies en referent informatiu. Malgrat que –com bé diu Muixí– estan fent des de fa temps una excel·lent tasca informativa, és curiós que molts i estimables articulistes, que no havien parlat de Betevé en la seva vida, hi hagin reparat i l’hagin lloat durant uns dies.

L’explicació a aquest formidable descobriment és només una: davant dels greus i violents esdeveniments als carrers de Barcelona, TV-3 va decidir mirar puntualment cap a un altre costat i en lloc d’informar va col·locar programes enllaunats de riure. I llavors va ocórrer el miracle: molta audiència que no solia mirar Betevé mai, hi va recórrer. Al·leluia.

La història de Betevé –com la de 8TV i la de TVE Sant Cugat– és un viacrucis marcat per recargolats designis polítics que sempre han obligat que el relat del que ocorre sigui una exclusiva de TV-3. A començaments dels 2000, Joan Tapia, i després Ricard Domingo, van intentar fer de Barcelona Televisió un referent. Perquè la ciutadania tingués pluralitat i pogués exercir el dret a contrastar i no dependre del relat únic. Ho van aconseguir. Es va aconseguir prestigi i audiència. Fins que va arribar la piconadora convergent a l’ajuntament i van desmuntar el que s’havia construït. «¡Que BTV no aixequi cap!» era la seva consigna. De cap manera volien que fos alternativa als Evangelis segons TV-3.

Notícies relacionades

Tejero i la memòria col·lectiva

‘El día después’, amor pel futbol

Ara Ada Colau, i també Jaume Collboni, hauran de triar. O impulsen Betevé amb valentia i amplien pressupostos i objectius, o es resignen que una vegada cada cinc o sis anys algun articulista hi repari perquè a TV-3 no li hagi interessat ensenyar puntualment el que ocorre i prefereixi posar unes rialles.