Il·lustres ignorants, tan formidables, tan estranys

Acaben de complir 300 programes. Van començar quan la seva plataforma es deia Canal+. Era l’any 2008. Onze anys després, continuen sent el millor d’aquest canal que ara Movistar+ anomena #0. Les seves tres espases, aquesta triple C (Javier Coronas, Pepe ColubiiJavier Cansado) continuen dispensant l’humor més enginyós, surrealista, absurd i creatiu que es pot trobar en el telehipòdrom nacional. Per celebrar l’efemèride,Coronasva preguntar als seus companys quan, en quin moment de la seva vida, es van adonar que eren unes bèsties rares. Cansadova contestar: «Ho vaig saber de petit, veient documentals. Quan el lleó devorava els lleons petits, jo anava amb ell; l’animava. Després, de més gran, em vaig fer trotskista. I quan passava per davant d’un guàrdia civil li deia sotto voce 

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

També tenien aquella nit de convidat l’esbojarrat humoristaIgnatius Farray. Va explicar que la seva raresa li ve de quan anava a l’escola i els seus companys li feienbullyingi li pegaven. Un dia va decidir fer el contrari del que feia: en lloc d’amagar-se, va demanar que el peguessin més. «Llavors em van mirar desconcertats i vaig notar que començaven a espantar-se. Els feia por. I des d’aquell dia vaig aprendre que el millor que pots fer en la vida és fer les coses al revés», deia Ignatius de manera triomfal. O sigui que aquell humil nen de Tenerife, de Granadilla de Abona, amb només 11 anys va arribar a descobrir, sense saber-ho, el mateix que va descobrir el gran psicòleg i pensador Edward De Bono: resoldre els problemes aplicant el mètode d’El pensamiento lateral.

Quan li va tocar el torn a Pepe Colubitambé ens va deixar una perla sensacional. Va dir: «Jo vaig arribar a Ilustres ignorantes ¡Ah! Quina paradoxa més tremenda, i més exacta, ens estava dibuixant.  Qualsevol criatura mediàtica no és ningú fins que no surt per la tele.  La seva vida no existeix fins que no apareix en un programa. La tele és la nova dispensadora dels carnets d’identitat. El currículum, la biografia, la història, només comença a comptar quan t’enfoca una càmera. Abans no ets ningú.