TU I JO SOM TRES

Matisos sobre 'el triomf' a 'telecinque'

Homenatge a Jorge Javier Vázquez en forma d'entrevista

1
Es llegeix en minuts
Ferran Monegal
Ferran Monegal

Crític de televisió

ver +

Si alguna cosa té d’innegable Paolo Vasile, gran padrí de Tele5, és la cura que dispensa als seus gladiadors estrella que serveixen amb encert i sense queixar-se la seva indústria televisiva. Jorge Javier Vázquez, Jordi González i Jesús Vázquez –Carlos Sobera encara no ha arribat a aquest estatus, però va de camí– són tres presentadors que fa més d’una dècada que són el gran trident, la gran aristocràcia dels platós d’aquest imperi. I d’ells, Jorge Javier és el més principal.  L’indiscutible. Per això li han dit a Bertín Osborne (Mi casa es la tuya) que li faci un homenatge, en forma d’entrevista. L’obsequi va tenir lloc abans del problema de salut, afortunadament superat, que va tenir fa uns dies.

En aquesta conversa hem vist dos plans paral·lels de Jorge Javier. Primer, la seva evocació a la infància i adolescència, al barri de Sant Roc de Badalona. Quan era «el marieta del bloc». Quan el seu pare, «persona molt estricta», deia «abans un fill mort que marieta». Quan va estar a punt d’entrar de numerari a l’Opus Dei, una plataforma des de la qual es podia prosperar, sens dubte, aquestes evocacions les explicava sense acritud. Recordo que l’agost del 2013 també els hi va explicar, amb el mateix detall, a Albert Om en un capítol d’El convidat (TV-3). O sigui que, més que una pena, se li nota un orgull per haver triomfat en el mètode telecinque partint d’orígens tan humils.

A mi em va interessar més el segon Jorge Javier que va emergir en l’entrevista. Les consideracions d’un presentador estrella analitzant el seu triomf. Va parlar d’Aquí hay tomate, per exemple. En efecte, va ser el seu primer gran trampolí. Deia, amb delectació: “¡Va durar 5 anys! ¡Audiències estratosfèriques! La gent s’hi va acostumar, ¡i nosaltres havíem de donar-n’hi cada vegada més!”.

Notícies relacionades

¡Ah! Podríem matisar: una cosa és acostumar-s’hi i una altra que t’hi acostumin. O sigui, entrar en cervells i domicilis com el cavall d’Àtila. És curiós, va dir que de sobte va descobrir una cosa que no sabia: “que encara que et vegin molts, potser molts t’odien”, i va afegir que va deixar de sortir a les nits perquè hi ha llocs on no és ben rebut. ¡Ah! Introspecció interessant. Potser li seria d’ajuda analitzar el mètode telecinque des d’una altra perspectiva. Al marge de les audiències estratosfèriques, examinar quina classe, quin tipus de producte, fabriquen per al consum.