Rebeca Sala: «El meu personatge ha anat conquistant els fans d''El secreto de Puente Viejo'»

L’actriu Rebeca Sala es va donar a conèixer pel gran públic a 'Ciega a citas’ (Cuatro) i posteriorment va participar a ‘Niños robados’ (T- 5). Fa gairebé un any i mig, la pèl-roja alacantina va entrar a formar part de la família de la longeva sèrie ‘El secreto de Puente Viejo’ (A-3 TV) per donar vida a Irene, una enigmàtica periodista, culta i elegant, que arriba al poble investigant la desaparició d’un nen. Ha fet cine i teatre, i actualment està amb la gira d’‘Orlando’ i les seves funcions al Ministeri d’Agricultura, on acompanya el públic en la seva visita a aquest palau tan bonic. 

Quina sort haver pogut viure la celebració dels 2.000 capítols d’una sèrie tan emblemàtica, ¿oi?

Sí. Ho vam celebrar quan sabíem que estàvem gravant el capítol 2.000 i quan el vam veure. Després, una realitzadora, Ana Vázquez, va elaborar un vídeo intern preciós i el va enviar a tot l’equip. És que hi ha gent que ni veiem. Als guionistes els vam conèixer en la gravació del capítol 2.000, en què van fer d’actors. O sigui que ha sigut una celebració en gran. I viure això, jo, que fa poc més d’un any que hi soc, em fa sentir part de la família. 

¿Com va rebre la proposta de treballar en aquesta sèrie?

Crec que va ser la primera vegada que em vaig tirar al terra de casa i em vaig posar a plorar de l’alegria. Perquè, encara que fa cinc anys que faig treballs molt interessants, quan et diuen que treballaràs 11 mesos seguits... Tot i que el que més em va esglaiar va ser saber que estava a punt d’entrar en una sèrie d’aquest calibre, amb el prestigi que té, la seva durada, sabent que es ven a més països i que a Itàlia en són fans. A més, m’encanta Itàlia i feia quatre anys que estudiava l’italià perquè m’apassiona. És a dir, han sigut moltes coses: una feina fixa i el personatge, que em va atrapar des del principi, perquè és diferent dins de Puente Viejo. 

Un personatge més modern.

Sí. La Irene és periodista, amb el que això comporta. Té un pes i una trajectòria. A més, entra a formar part de la trama de Severo Santacruz, un personatge molt estimat. Eren moltes coses les que hi confluïen.

¿Què li agrada del seu personatge?

Que és una dona forta per a l’època, una dona que, tot i tenir una gran vulnerabilitat i ser molt emotiva, lluita moltíssim pel que vol i necessita. Després hi ha la part física i estètica: és molt elegant i amb certa cultura. Marcar tot això amb el vestuari i els gestos era molt interessant.

Però quan va arribar a Puente Viejo, hi va trobar reticències.

Perquè entrava a cobrir l’amor de Santacruz, que havia estat amb un altre personatge molt estimat, la Candela, que interpretava Aída de la Cruz, una actriu formidable. La Candela mor i durant un temps ell no està amb ningú. Llavors es debat entre l’amor a la seva dona i a aquesta persona. No vol que la substitueixi. A poc a poc la Irene ha anat conquistant el cor dels telespectadors.

Vostè, en canvi, va ser molt ben rebuda de seguida per l’equip...

És una família molt gran i et reben molt bé. Hi estan acostumats. L’acollida va ser molt calorosa.

¿Com porta això de treballar en una sèrie diària?

Jo ja havia sigut en una altra sèrie diària: ‘Ciega a citas’. El ritme és semblant, el que passa és que allà vaig tenir un paper de repartiment i aquí, secundari, amb la qual cosa el volum de seqüències és més gran. A més, aquí s’utilitza un llenguatge antic, és drama... Així que els primers mesos et costa adaptar-t’hi. 

Va treballar a ‘Niños perdidos’, on també desapareix un nen. 

Les directores de càsting són les mateixes, i igual per això es van recordar de mi. Aquest paper era curtet, però molt important. En les dues sèries hi ha un nadó desaparegut i jo en soc la part càlida i humana. Perquè en el telefilm era una infermera bona i a 'El secreto...’, encara que sembla que l’he segrestat jo, perquè em penso que és meu, quan descobreixo que no, el torno. Potser per aquí...  

Una sèrie diària és un màster d’interpretació. També el teatre.

Sí. Estic amb dues coses. D’una banda, des de novembre del 2017, de gira amb la primera versió de la novel·la de Virginia Woolf ‘Orlando’, amb La Compañía Teatro Defondo. Tenim bolos fins a final d’any i ens n’anem ¡fins i tot a Ceuta! Està funcionant de meravella. Té un to de comèdia irònic i et fa pensar sobre la vida, sobre qui som. 

¿I l’altra?

Fa cinc anys que represento una funció, divendres i dissabtes, al Ministeri d’Agricultura de Madrid. És un palau del segle XIX declarat bé cultural, i es va idear representar-hi una obra perquè se sabés que existeix. Fem creure el públic que ha fet un viatge en el temps i apareix un segle abans, quan es construeix. Amb ells hi fem un recorregut per veure la bellesa del palau. Són grups de 50 persones i la funció varia molt segons el públic. Veus les seves reaccions ‘in situ’.

¿Com aconsegueix compaginar-ho tot?

Sortint poc amb els amics [riu]. Al palau tinc una ‘cover’, que, des que vaig començar en la sèrie, ha fet més funcions, i porto una agenda al mòbil. I posant-hi ganes. En la sèrie treballo entre tres i quatre dies a la setmana, i la representació d’‘Orlando’ sol ser en cap de setmana. A més, aprofito els trajectes de la gira per estudiar la sèrie. De vegades, estic esgotada, però em sento privilegiada. Perquè hi ha èpoques en què no tens res i en altres, tres coses molt bones. I per això has de treballar molt i estalviar.

¿Com l’afecta ser pèl-roja?

El color dels cabells m’ha ajudat bastant. També la meva cara, que no és típica. El tenir un aspecte tan particular et pot tancar portes, però també et dona oportunitats quan busquen algú poc comú.

Notícies relacionades

Mascó i Basté parlen de sexe

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

¿Li agradaria complir 2.000 episodis més en aquesta sèrie?

Sí, si em deixessin compaginar-ho amb el cine. Tenir feina fixa durant vuit anys seria un regal meravellós, però podent fer altres coses.