És la conseqüència de viure en trinxeres

Anys enrere, quan un reporter, o reportera, feia un directe al carrer per a una cadena de televisió, el gran risc que corria eren els transeünts espontanis que es paraven davant de la càmera, hi treien el cap i es posaven a saludar com descosits cridant: “¡Paquitaaa, t’estimo!” o “¡Mamaaa, miraaa, surto per la teleee!», i cosetes així, molestes si volen, però la mar de naïfs i ingènues. En la cobertura televisiva del 21-D a Barcelona, la reportera de TVE Ángela García Romero –videofoto adjunta– les va passar de tots colors per poder fer la seva feina informativa; la reportera d’A-3 TV Blanca Basiano exclamava entre empentes: “Un grup ens envolta i ens insulta”; a Tele 5, sobre un rètol que deia “Vulnerat el dret a informar”, el presentador Pedro Piqueras ens ensenyava les dificultats de Mayka Navarro quan va connectar en directe amb el programa d’Ana Rosa, una situació per fortuna ben resolta per Mayka Navarro, que és experta en la matèria. A Intereconomia TV, al reporter Cake Minuesa, a la Via Laietana, li van deixar anar un cop de puny al nasCake Minuesa i va acabar sagnant i rodant per terra.

¡Ah! Són pinzellades periodístiques d’una jornada formidable. No és patrimoni d’un sol bàndol, aquest amor a la premsa. En la manifestació unionista del 8 d’octubre del 2017, un jove fotògraf va ser agredit perquè creien que era de TV-3. Aquell mateix dia, a la reportera Laura Catalán, mentre estava informant en directe per a TV-3 –aquí l’hi vaig explicar–, li van donar cops a la cara amb el pal d’una bandera. Resumint: hem passat de l’espontani “¡Paquitaaa, t’estimo!”a l’espontaneïtat de la patacada. Sembla una activitat transversal que s’ha posat de moda.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

L’emprenyada general produeix monstres. L’escena del mosso d’esquadra que han passat la majoria de cadenes, dient-li a un agent rural, membre d’un CDR: «Tu ets funcionari com jo, ¿no? Doncs defensa’m d’aquests fills de p...”, i l’altre contestant: “¡Jo defenso la república!”, i el mosso acabant: «¡Quina república ni quins collons! ¡La república no existeix, idiota!” aquest moment televisiu en el fragor dels enfrontaments és la conseqüència de viure instal·lats en trinxeres.

Estic veient ara a la tele com canten els números els infants del Col·legi de San Ildefonso. Per fortuna la Grossa l’han posat el 31-D.