La 2 rendeix homenatge Chicho Ibáñez Serrador

«Un geni malcriat», un «gran tímid» amb  qui treballar era com «anar a la universitat, fer un màster i un doctorat» i «un mestre». Així és com descriuen Narciso Ibáñez Serrador algunes de les persones que intervenen en el documental que el programa de La 2 Imprescindibles emet avui, dilluns 22 (20.50), per rendir homenatge a un dels grans genis de la tele a Espanya, creador de programes de culte com Mis terrores favoritos i Un, dos, tres... responda otra vez.

Historias para recordar repassa la trajectòria vital i professional del realitzador de cine i televisió, nascut a Montevideo (Uruguai), el 1935. Hi intervenen personatges com Mayra Gómez Kemp, Luis Larrodera, Emma Ozores i Miriam Díaz-Aroca, que reivindiquen el nom i l’obra d’un dels professionals «imprescindibles» de la història de la televisió.

                 

 Chicho Ibáñez Serrador presenta "Historias para recordar" 

«El documental ens ha permès indagar més profundament en aquells primers anys, tant de la seva trajectòria com de la nostra tele principiant, i ens ha permès descobrir l’enormitat del seu talent i tot el que li devem tots els que, directament o indirectament, treballem en l’ofici televisiu», han explicat els autors del documental, Marisa Paniagua i Carlos Muriana.

En el cas de Gómez Kemp, Larrodera, Ozores i Díaz-Aroca, hi ha un fort nexe que els uneix amb el polifacètic director, el mític concurs Un, dos, tres..., icona de TVE i segell televisiu creat per Chicho, el 1972, que va deixar marcades diferents generacions. Després d’aquests 45 anys i 10 etapes (emmarcades entre l’any de la seva creació i el 2004), encara es recorda el concurs com un espai emblemàtic que va aconseguir el que molt pocs han aconseguit després: reunir tota una família al voltant del televisor i fer disfrutar de la mà d’uns presentadors carismàtics, unes simpàtiques hostesses i una ja nostàlgica carbassa, Ruperta. 

COSTAT MÉS PERSONAL / Historias para recordar recull també testimonis de familiars, companys i amics del realitzador, que mostren el seu costat més personal. Algunes de les declaracions més reveladores les aporta Alejandro Ibáñez, fill del protagonista, que assegura del seu progenitor que és «molt perfeccionista» i, abans que bon pare, «un bon director».

 El documental també fa menció de les dues úniques pel·lícules de terror que va dirigir: La residencia (1969) i ¿Quién puede matar a un niño? (1976), convertides en obres de culte. Els cineastes Álex de la Iglesia i Juan Antonio Bayona subratllen la rellevància de l’homenatjat en el món del cine espanyol. Pel primer, Ibáñez Serrador és «un precursor» i, pel segon, algú que, amb «un llenguatge exquisit», ha «influenciat tota una generació» de directors.

En aquest recorregut per la seva trajectòria i la seva obra, no podia faltar la sèrie Historias para no dormir, relats que van marcar el cine de terror fet a Espanya i amb els quals Chicho va demostrar que era capaç de fer una cosa que considerava més difícil que «espantar»: fer por. El mateix realitzador presentava amb un toc d’humor aquestes històries, que eren adaptacions de clàssics de la literatura i obres pròpies.

    

«PRESTIDIGITADOR» / Perfeccionista i exigent, els èxits de Chicho en cine i televisió es podrien deure al fet que és, potser, «un prestidigitador», que convertia «en màgia» allò que tocava amb la vareta, com creu Consuelo Berlanga, a qui el realitzador (que va obtenir el premi Feroç d’Honor 2017) va contractar per al seu programa Waku, waku.

Notícies relacionades

El festival dels diners

RTVE demanarà una auditoria del televot espanyol després del suport aclaparador a Israel

Més lloances, elogis i qualificatius generosos impregnen la peça, que també recorre altres cares d’un mateix personatge, com la infància, la unió amb el món del teatre i l’humor. Aquest últim, a més a més, està molt present en tota la peça audiovisual pel fet de ser una altra qualitat del realitzador que el seu cercle pròxim destaca.

La nota més emotiva arriba al final, que s’anuncia com el comiat del «geni», que s’ha considerat sempre, com recalca en diverses entrevistes recuperades per a l’emissió, una persona «terriblement tímida». «Gràcies a l’atenció que heu posat a les coses que he fet. Sobretot, perquè les he fet per a vosaltres; sempre per a vosaltres», conclou el director, que només apareix en dues petites intervencions, gravades especialment per a l’ocasió, al principi i al final, pel seu delicat estat de salut.