Leonardo Fasoli: "Jo explico històries, no soc policia"

Leonardo Fasoli és un guionista especialitzat en la màfia i el seu currículum no planteja cap dubte: Paolo Borsellino (2004), Nimfa d’Or al Festival de Montecarlo; El último padrino (2008), Squadra antimafia-Palermo oggi (2009), Caccia al Re-La narcotici (2011)… Però sobre aquestes produccions destaca la sèrie Gomorra (2014), impactant adaptació de la novel·la homònima de Roberto Saviano, també premiat amb la Nimfa d’Or i que ha triomfat a mig món. Avui ofereix una masterclass al Serielizados Fest (Facultat de Comunicació Blanquerna. 11.00 hores).

–¿Es considera un expert en la màfia italiana?

–Suposo que sí, però es deu a la meva tasca de documentació per escriure els guions. Em baso sempre en històries reals, i això em fa tractar amb policies, jutges, periodistes i, és clar, amb el món criminal.

–¿Com Gomorra?

–En el cas de Gomorra es va adaptar només una part de la novel·la original. Saviano va escriure sobre diferents personatges i localitzacions per elaborar un gran retrat i ens vam centrar en una part d’aquell relat, en un tipus concret de la Camorra: la urbana, que viu del narcotràfic i que actua a la perifèria de Nàpols.

–I a partir d’aquest tipus va començar la seva fase de documentació…

–Hem investigat què ha passat realment en aquestes famílies de la Camorra amb entrevistes a testimonis directes i, a partir d’aquesta realitat, escrivim una història fictícia.

–¿No tenia por quan s’havia d’entrevistar amb sicaris?

–No, perquè estava molt clar que jo només utilitzaria les seves experiències per als meus arguments. Però un cop no ho vaig veure del tot clar. Va ser en una entrevista amb un personatge, El Mecánico, que per veure’l vaig haver de canviar dues vegades d’automòbil escortat per uns homes malcarats. Quan vaig ser davant d’ell i li vaig demanar la seva versió d’uns fets, em va dir que sí, que val, però què volia comprar exactament, drogues o armes… ¡No es creia que hi anés només a documentar-me!

–¿I en el rodatge en barris compromesos, no hi va haver pressions?

–Se n’ha parlat, però no n’hi va haver per tant. Un cop vam llogar una casa a un personatge que poc després va ser detingut per la policia, i el seu fill ens va reclamar un pagament per l’ús de l’edifici. Però no se li va fer cas.

–¿Com va reaccionar la Camorra quan es va estrenar Gomorra?

–A la Camorra urbana els agrada fer ostentació dels diners i que els presentis la seva realitat no els molesta si no identifiques. I jo tinc molt clar aquest pacte tàcit: jo explico històries, no soc policia.

–¿S’imaginava l’èxit de la sèrie?

–Sí, quan vaig veure les primeres imatges del rodatge ja vaig tenir molt clar que era una producció que impactaria.

–Però se li ha criticat que la trama presenta una certa apologia del delicte…

–No ho crec. Intentem estar en el punt de vista del protagonista, però això és un recurs literari, una opció que ens permet entrar en una realitat que és aliena a nosaltres i que no tenim perquè compartir.

–Ja en preparen la quarta part ¿Es pot allargar tant la història?

–Sí, perquè ens inspirem en la realitat i això no té fi. La primera entrega es basava en fets reals del 2004; la segona, sobre esdeveniments del 2012, la tercera serà el 2015 i la quarta, l’actualitat.

–A més, estan preparant l’adaptació televisiva de l’última novel·la de Saviano, Cero-cero-cero…

–Estem escrivint els guions. La intenció és rodar aquest any i estrenar-la el 2018.

–¿Serà tan dura com Gomorra?

–Per mi és molt forta. Mostrem què passa en el submón de la cocaïna a diferents llocs del món i amb diferents personatges i situacions.

–¿Coneix la ficció espanyola?

–No gaire… Bé, sí, vaig veure la primera temporada de Polseres vermelles, que em va semblar excel·lent, ja que tractava un tema emocional tan potent amb molta naturalitat i sense caure en el sentimentalisme fàcil.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

–Polseres vermelles 

–Sí, perquè Barcelona és un dels punts per on s’ha estès la Camorra. Són els anomenats els Españoles, membres de la Camorra que, per diverses raons, han hagut de fugir amb les famílies i s’han instal·lat a la costa espanyola.