Cristina Pardo: "M'agrada ser guerrera i ficar el dit a l'ull"

Cristina Pardo, la periodista navarresa que substitueix Antonio García Ferreras al magazín diari Al rojo vivo, i responsable de la informació del Partit Popular a La Sexta, s’estrena aquest vespre com a presentadora titular amb Malas compañías (21.30 hores), un programa que, en dues entregues, ofereix un retrat de la corrupció política valenciana des del prisma dels implicats de baix nivell. 

–¿Què hi veurem a Malas compañías

–Gent que destapa el pastís; m’ha resultat molt reconfortant, després de tant de temps darrere de polítics esquitxats per la corrupció a qui mai els constava res ni coneixien a ningú. Per primera vegada m’he enfrontat a gent que m’ha reconegut que ha robat i com ho feien. I això m’ha semblat impactant.

–¿Quines sensacions ha tingut en el debut com a presentadora absoluta d’un programa? 

–La primera, l’oportunitat de treballar amb Jordi Évole i el seu equip de Salvados en un format informatiu sense haver d’anar amb presses. La seva manera de treballar m’ha semblat espectacular. També m’ha semblat molt interessant el format en si mateix, perquè habitualment entrevistem polítics que no tenen temps o t’intenten prendre el pèl. I jo tinc poca paciència. Aquestes persones se t’asseien i tu intentaves que s’obrissin perquè t’ho expliquessin tot. He après a ser pausada i a quedar-me en silenci, perquè la gent el tolera malament, no l’aguanta i sent la necessitat de parlar. 

–¿Què aporten aquests personatges anònims esquitxats per la corrupció?

–El que més m’ha impactat és que ells tenien una vida completament normal fins que se’ls va creuar un polític, com Juan Cotino o Rafael Blasco, i la seva vida se’n va anar en orris. Tots ells estan imputats, a l’espera de judici, i el fiscal els demanen un munt d’anys de presó.

–Però ells no són innocents, no són víctimes…

–Estem parlant de gent que per la fiscalia són cooperadors necessaris i que alguns d’ells es defineixen com els tontos útils. Van firmar documents compromesos i la fiscalia anticorrupció diu que no podien ignorar el que firmaven. Però abans d’això eren gent normal que no havien tingut cap problema ni cap relació amb la política.

–¿Però reconeixen el mal que han fet?

–Sí, però el relacionen amb el fet que quan se’ls acosta el polític els diu que faran el projecte de la seva vida. A un tècnic de Canal 9 li diuen que organitzarà la retransmissió de la visita del Papa, o a una persona que es dedica a la cooperació internacional li prometen que li avalaran un projecte de milions d’euros a Haití. S’enceguen davant d’això i decideixen firmar. Fa la sensació que en part es van servir de l’Administració tot i que ara en reneguin. Van pujar a un vaixell perquè els interessava.

–¿Algun d’ells es considera corrupte?

–Esteban Cuesta, un dels nostres entrevistats més potents, explica amb tot detall com robaven. Va arribar a cobrar 25.000 euros cada mes. Aquest sí que reconeix que és un corrupte, tot i que es mostrava molt susceptible i incòmode amb els termes que jo feia servir, com saqueig o robatori. Vam haver de parar l’entrevista quan li vaig preguntar quants diners calculava que havia cobrat. El molestava la pregunta.

–¿Pot ser que els influís l’ambient general d’impunitat que hi havia a València?

–Jo crec que ells es veien com petites peces del puzle a les quals no els havia de passar res. Però hem entrevistat el fiscal anticorrupció de València i és una de les entrevistes més escandaloses que he fet en la meva vida. Ens va explicar que va anar amb la policia a la casa d’un polític per fer un registre i detenir-lo i se’l va trobar esperant-lo acabat de dutxar, pentinat i amb dues bosses d’escombraries plenes de paper triturat a la porta de casa seva. Li va dir: «Aquí tens el que busques». És vergonyós que passi això en aquest país.

–¿Creu que portar la firma de la productora de Jordi Évole animarà la gent a veure el programa?

–Sí. Jo no podria tenir millor padrí per al meu debut.

–¿Per què pensa que l’han escollit a vostè?

–No ho sé. Mai m’ho he preguntat ni tampoc l’hi he preguntat al Jordi.

–¿Quines virtuts es veu per haver cridat l’atenció d’Évole?

–Penso que la meva principal qualitat és que soc molt treballadora.

–L’altre dia el seu padrí periodístic, José María García, li va dir a Onda Cero que vostè havia sigut capaç de sobreviure fins i tot a Ferreras. ¿Com s’ho va prendre?

–M’ho vaig prendre com «si no ho diu rebenta». I no li vaig donar cap més importància. El que importa és l’opinió que tingui jo de Ferreras, i no la de García. Però tenint en compte que l’havia sentit el dia abans en una emissora parlar dels seus amos com a lametraserillos i abrazafarolas, doncs em va semblar molt suau.

–¿Pot ser que estiguem assistint al naixement d’una nova Ana Pastor a La Sexta?

–Uf!! Crec que no. Ana té una personalitat molt marcada i una imatge de periodista seriosa i rigorosa. Encara que a mi m’agrada el rigor, jo tendeixo més a l’humor, com diu Ferreras. Mai m’he vist semblant a ningú en especial.

–¿Ningú li ha dit que té aquest estil guerrer, agressiu i incisiu d’Ana Pastor?

–Guerrera sí que m’ho han dit, i això em sembla bé. Va amb el meu caràcter. A mi m’agrada anar a la contra i ficar el dit a l’ull.

–¿Què li sembla que al Partit Popular li diguin a la seva cadena La Secta

–Això és una cosa que només s’atreveix a dir en públic Esperanza Aguirre. Jo cobreixo el Partit Popular i la majoria de la gent em tracta amb molt de respecte, el mateix que jo els tinc a ells. Crec que a poc a poc han anat entenent que La Sexta és una cadena en què ells han de sortir perquè després no es puguin queixar que altres partits hi surten més.

–Vostè s’ha posat el sobrenom de Karanka a Twitter com a substituta de Ferreras a Al rojo vivo

–Bé, me’l vaig treure quan finalment Karanka es va independitzar de Mourinho.

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

–¿És què Ferreras s’assembla una mica a Mou? 

–Bé, a Ferreras li agrada molt Jose Mourinho. Tots dos tenen almenys una cosa en comú, i és que tots dos tenen moltíssima personalitat. I a mi m’encanta la gent amb personalitat i amb caràcter. De totes maneres, em vaig treure allò de Karanka perquè em feia pena. Ell ja havia triomfat en solitari i em sabia greu dir que seguia sent un de segona fila. Karanka sap que m’encantava el sobrenom i això li feia molta gràcia. En una ocasió em van portar un autògraf seu dedicat. Posava: «Per a Cris Karanka Pardo, d’Aitor Karanka». Però ell ha volat més ràpid que jo.