Laura Rozalén: "M'agraden les històries d'època i les d'amor m'apassionen"

Laura Rozalén s’ha estrenat com a actriu amb el paper d’Elvira Valverde, la filla del circumspecte coronel Valverde de la sèrie de TVE-1 Acacias, 38 (de dilluns a divendres, a les 16.25 hores). Aquí narra les seves primeres experiències en el món de la interpretació i les seves sensacions al trepitjar un plató tan important com el d’aquesta ficció de sobretaula.

–¿Com afronta el seu primer paper important en una sèrie?

–La veritat és que amb moltíssimes ganes. És un personatge superviu que té moltíssima força. Fa tot el que li passa pel cap en aquell moment. És molt divertit encarnar-lo. Hi disfruto molt.

–¿Té alguna cosa de vostè?

–Molt. Jo també soc una persona molt viva que estic tot el dia rient. Lluito molt pel que penso que s’ha de fer i per defensar els drets de cadascú. Elvira Valverde és així també. És una nena capritxosa perquè per aconseguir els seus objectius prova de totes les maneres possibles. Però té molt bon cor.

–¿Com va ser el càsting que va haver de passar?

–Me’l vaig preparar molt bé perquè em feia molta il·lusió i era molt important per a mi. Vaig arribar al càsting i vaig fer la prova molt ràpid. Vaig trucar al meu representant i li vaig dir que no estava contenta del resultat. Al cap d’una setmana em van dir que els havia agradat molt, però que s’havia d’esperar. Al cap de dues setmanes em van dir que el paper era meu.

–¿Era seguidora de la sèrie?

–La veia de tant en tant perquè l’any passat estava acabant la carrera i havia d’assistir a classe. Quan tenia temps la mirava i quan vaig fer el càsting em vaig estudiar els capítols. Volia veure com era la manera de parlar i de moure’s.

–¿Què és el que li cridava més l’atenció com a espectadora?

–M’agrada molt que es desenvolupin diverses històries paral·leles a la vegada perquè, si no, m’avorreixo. A més, em sembla increïble tot el tema dels vestits, els pentinats… M’encanta tot el que és d’època. M’agraden un munt les pel·lícules d’època. I a sobre les històries d’amor m’apassionen. I aquí n’hi ha bastantes.

–¿Resulta més difícil interpretar un personatge d’època que un d’actual?

–Sí. Un personatge d’època té la seva dificultat, però també disfrutes molt perquè dius paraules, refranys i utilitzes una manera de parlar que no faries servir mai. Això és interessant perquè aprens moltíssim. Però és també difícil perquè hi ha vegades que estic estudiant el guió i m’he de mirar els significats de les paraules i les frases perquè no en tinc ni idea. A vegades estic parlant amb algú de vostè i de sobte el tracto de tu.

–Diuen que aquest tipus de sèries diàries són una magnífica escola per a actors joves…

–Per descomptat. Aquesta és una de les primeres coses que faig. Vaig fer només un episodi a Isabel i estic aprenent-ne una barbaritat. Amb companys com Jordi Coll i Manu Regueiro, que tenen més trajectòria, se n’aprèn molt. I l’equip tècnic també t’ajuda molt.

–¿Com ho va passar a Isabel?

–Va ser un paper molt curtet. Estava vivint a València i només feia publicitats. Vaig conèixer un amic a Madrid que em va dir que estaven buscant un personatge que havia de parlar. Em va demanar que em gravés jo mateixa una prova perquè la veiés el director. I li va agradar. Me’n vaig alegrar un munt. 

–¿Ha estudiat art dramàtic?

–Sí. Des dels 15 anys vaig estudiar a València. Després he seguit estudiant a Madrid. I he fet cursos amb Cristina Rota. Ho he compaginat amb els estudis perquè els meus pares volien que fes les dues coses.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

–¿No resulta difícil ficar-se de cop en una sèrie diària tan extenuant?

–M’hi vaig posar amb tantes ganes que no me n’he sentit. Vam estar un mes sencer amb una coach que ens va ajudar a preparar el personatge. Després ja és acostumar-s’hi. Com que ja comences amb un ritme fort, et resulta més suportable.