20 febr 2020

Anar al contingut

DOCUMENTAL

Sexe i discapacitat, a 'Sense ficció'

El programa de TV-3 ofereix un reportatge que mostra com viuen la sexualitat les persones amb algun tipus de minusvalidesa

Montse Armengou i Ricard Belis són els autors del treball, que inclou testimonis i imatges eloqüents

EL PERIÓDICO / BARCELONA

Sexe i discapacitat, a 'Sense ficció'

Tu pagues al metge perquè t’arregli el queixal. Jo he de pagar perquè em toquin el cos. Jo estava molt trista i deprimida. I des que faig això, em sento molt bé, és com una teràpia»; «Hi ha hagut mares que han masturbat els fills abans de buscar-los una assistenta sexual. Jo ho respecto, però per a mi és anormal»; «En l’assistència jo ofereixo plaer sexual i ells, a canvi, m’ofereixen diners. El preu em deixa tranquil: deixa clar que no estic fent voluntariat ni caritat». Aquests són alguns dels sincers i, a la vegada, impactants testimonis que presenta el documental Jo també vull sexe!, que aquesta nit estrena el programa de reportatges Sense ficció (TV-3, 21.55 hores).

Els periodistes Montse Armengou i Ricard Belis (Els nens perduts del franquismeLes fosses del silenci) són els autors d’un treball que no deixarà indiferent l’audiència pel tema que aborda –el sexe en els discapacitats– i la claredat dels arguments que s’hi exposen. A Jo també vull sexe!, hi participen pares que s’han vist en el dilema d’haver de masturbar els seus fills, persones amb discapacitat que han descobert el sexe gràcies a l’assistència sexual i cuidadors que s’han convertit en assistents sexuals per facilitar, així, l’accés al sexe a aquestes persones amb dificultat. El reportatge pretén, a més, trencar tabús al voltant d’aquesta mena de relacions personals. El coordinador de l’àrea de documentals de
TV-3, Manel Raya, va definir aquest treball com a «valent i necessari»: «Parla de tolerància, d’acció social, dóna visibilitat a persones discapacitades i reivindica els drets humans». «Com a periodistes, tenim el dret de donar la veu a aquells que no la tenen», va explicar Belis.

Davant el desconeixement general del tema de la sexualitat en les persones amb minusvalidesa, Armengou va admetre que existia un anhel »per saber-ne més del tema». I, a més, va assegurar que és un dels documentals que més ha disfrutat: «Hem trobat autèntics drames i, en canvi, tot era alegria i radicalitat». Per poder realitzar el treball, els seus autors van necessitar l’assessorament d’associacions i especialistes en assistència sexual, com Tamdem Team i Yes, we fuck, que es van convertir en «el pont» per poder aconseguir el «càsting perfecte». Així, el document, d’una hora de durada, és el resultat de més de 60 hores de gravació amb els protagonistes.

Durant la presentació de Jo també vull sexe!, els testimonis van expressar la seva emoció per haver participat en aquest projecte, van coincidir en el fet que és un encert mostrar cossos que socialment no es consideren desitjables i van mostrar la seva determinació a continuar lluitant pels seus drets. «Jo també vull sexe i vull ser estimat durant la resta de la meva vida», va confessar un dels protagonistes, Jesús Muñoz.

DRETS SEXUALS/ Davant la reacció negativa que poden provocar algunes imatges, que alguns teleespectadors fins i tot poden considerar amorals, els afectats reclamen poder viure en plenitud els seus drets sexuals. «¿Per què el sexe contrari em rebutja? ¿Sóc una rara avis, una cosa fora del normal?... M’han donat tantes hòsties que he d’utilitzar les assistències sexuals. Són oxigen, una esperança de vida de tres, quatre, cinc hores...», defensa Muñoz en el reportatge.

Per a molts d’ells, l’assistent sexual, una figura que es comença a introduir de mica en mica a Catalunya i que en altres països ja existeix, és l’única manera de no morir sense haver tingut una experiència sexual. El reportatge es pregunta quina és la barrera en les relacions personals i en què es diferencien aquestes pràctiques de la prostitució especialitzada. «Després de tants anys d’haver sigut una senyora de moral distreta, estic molt contenta de dedicar-me a aquests nois, perquè tots necessitem una paraula amable –comenta Lydia Rius, propietària d’una casa de contactes–. M’agrada parlar amb els seus pares mentre estan amb la senyoreta, que vegin que és com venir a casa de la tieta».

«Aquests cossos els canvien, els renten, els fan seure en una cadira, però mai són abraçats ni tocats. A mi m’inspiren tendresa, amor, i em donen una lliçó de vida constant», reflexiona Ruth Raventós, assistenta sexual.