Antonio Carmona: "Interessa més la vida de l'artista que la seva música"

L'excomponent de Ketama Antonio Carmona és un dels set protagonistes d' 'A mi manera' (dimarts, 22.30 hores), el nou experiment de La Sexta en què un grapat d'estrelles musicals conviuen durant una setmana i fan versions de les cançons dels seus companys.

 

-¿Com ha sigut l'experiència d''A mi manera'?

-Ha sigut com un joc de nens, superdivertit. Encara que fa una mica de vertigen posar-se a interpretar temes d'un altre.

 

 

-¿Quin ha sigut el més difícil de versionar per a vostè?

-David de María, perquè té moltes lletres. Vaig creure que seria amb el que més sinergies tindria, però em va costar cantar el tema seu.

 

 

-¿Per què s'ho pensen tant els cantants a l'hora d'acceptar programes com 'La voz' o com aquest?

-Jo ara mateix no m'ho penso gens. Diuen de la crisi, però els flamencs sempre hem viscut en crisi. Un flamenc el que no vol és estar-se a casa, sinó de gira tocant.

 

 

-¿No hi ha certa reticència en els cantants a compartir pla amb els companys?

-És curiós, però els artistes llatins i americans s'ajunten molt per tocar, mentre que aquí no ens ajuntem. Els únics que s'ajunten són els flamencs. Hi ha molta competència i molt poc companyerisme. Crec que aquest programa pot ajudar a canviar això.

 

 

-¿Per què creu que les televisions han girat l'esquena als programes de música?

-Doncs perquè ja no interessen. Interessa més la vida de qualsevol artista o actor que s'ha anat a la platja i s'ha posat en banyador que no pas escoltar una cançó.

 

 

-¿No és trist que la música hagi de treure el cap per la tele a través d'un 'docu-reality' com aquest?

-Està bé que vegin els nostres laments i els nostres moments. Que ens vegin com som, i no com un impost de luxe. Jo sóc de carn i ossos i tinc els meus problemes com tothom. Quan vaig veure la gent que havia de participar en A mi manera no m'ho vaig pensar dues vegades.

 

 

-¿Creu que el programa servirà de revulsiu perquè la música es recuperi?

-Sí, totalment. Ajuntar-nos músics tan diferents i cantar cançons d'altres té morbo per als seguidors de cadascun de nosaltres.

 

 

-¿Les seves dues filles seguiran els seus passos?

-Sí, totes dues estudien música. Una d'elles acaba d'entrar a Berkeley i una altra està estudiant a Cambridge a Londres. Aquí també podien haver estudiat, però sembla que tenen més ordre i disciplina allà que aquí.

 

 

-¿Pot anar-los bé als cantants un canvi de Govern?

-De moment que canviïn els impostos, donin educació, ajudin la gent necessitada i no facin desnonaments. Jo gràcies a Déu tinc els meus dinerets i les meves coses, però s'ha d'atendre els necessitats. I si després queden diners, doncs benvinguts siguin per a la cultura.

 

 

-¿Per què ha fixat la seva residència principal a Miami?

-Doncs perquè allà tracten bé la cultura, mentre que aquí la tracten a empentes. Allà la gent em fa l'onada perquè sap els discos que he fet. Aquí la gent no té memòria.

 

 

-¿Com li va l'anglès?

-Ho he intentat, però… Tenia una professora negra de dos metres i em deia: “Amb tu no hi ha qui pugui, fill”. Em va dir que era millor que parlés per signes, com Adela Cantalapiedra, que en anglès. Encara sort que a Miami parla tothom parla espanyol. I si no, recorro a les meves filles i a la meva dona.

 

 

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

-¿Quin col·lega del programa l'ha sorprès més?

-Amb Mikel Erentxun m'he pixat. És un personatge al·lucinant. Ha sigut el més valent a l'hora d'emportar-se els temes a altres registres. Sole Giménez és una senyora de cap a peus. I Marta Sánchez ha donat molta alegria. Ha estat exuberant, graciosa i feta un tros d'artista.