Quinze anys a la gàbia

Diuen els habitants de Guadalix que en aquests últims 15 anys la serra ha canviat. La cabanya de petits rosegadors de la muntanya s'ha multiplicat de forma exponencial. No s'havia vist mai un increment de ratolinets tan colossal. Aquest fenomen tan estrany va començar l'abril de l'any 2000. Des d'aleshores, la plaga no ha fet res més que augmentar. I passen coses molt estranyes. Deambulen constantment per la zona criatures inquietants. Un jove gallec anomenat Israel li prepara a Silvia, que és perruquera, una amanida, i li canta: «Més val ocell en mà que hemorroides a l'anus». Al seu costat, l'asturià Iván i el seu amic sevillà Ismael Beiro acaricien un gosset que es diu Mafia. Més enllà, una parella, Mariajo Galera i Jorge Berrocal, fan l'amor compulsivament, però sempre acaben de manera sanguinària: després de copular, ell entra en un estat de furiosa excitació i crida: «¡¿Qui em posa la cama a sobre?!», renega de la seva estimada. I en aquest paisatge de criatures, apareix sempre una dama, altiva i a la vegada despendolada que, en pla Flautista d'Hamelín, sotmet aquesta fauna a base de llançar-los raticida Ibis a dojo. ¡És Merceditas Milá! O sigui, que fa 15 anys va començar Gran hermano i des d'aleshores aquesta ratomàquia no ha parat. ¡Ahh! A partir d'aquell moment hem passat d'aquelles dues tremendes Espanyes, la roja i la nacional, a unes altres dues no menys acollonants: l'Espanya dels xafarders (majoria) i la carn de canó dels que aspiren a triomfar en la categoria de tafanejats. I un gran contenidor televisiu (Tele 5) posa a la seva disposició un colossal tinglado en forma de gàbia.

LA CINTA / És simptomàtic, i molt significatiu, el primer artefacte que els van posar als ratolinets d'aquell primer Gran hermano. Va ser una cinta automàtica, d'aquelles que hi ha als gimnasos, perquè es fessin la il·lusió que caminaven. ¡Quina sàdica idea! Els tenien tot el dia corrent, patint com condemnats, i no es movien del lloc pobrets. Els feien creure que realitzaven el Camí de Santiago (730 quilòmetres en etapes, disfressats de pelegrins) i cridaven tots, il·lusionats: «¡Ja som a Logronyo! ¡Visca Logronyo!». Pobrets: estant engabiats creien que havien arribat a la Rioja. O sigui, com aquell cilindre que els posen als hàmsters perquè caminin i no arriben mai enlloc. ¡Ahh! En aquests tres lustres de ratomàquies hem vist a la gàbia uns nois i noies que entraven amb la il·lusió de prosperar, i que la majoria han acabat traient-se els ulls completament trastocats. Demandes judicials entre ells, relacions enverinades, trencaments familiars, tractaments psiquiàtrics, baralles a mata-degolla, odis fratricides, banyes a dojo... Recordo una de les engabiades, molt treballadora, Mabel, també anomenada sor Limpieza, que es va ficar a la gàbia per trobar la seva verdadera mare. Va tenir greus deterioraments de convivència a causa de l'enfrontament entre la seva mare adoptiva i la seva mare biològica, i van acabar totes tres sent utilitzades en alguns programes de furgament i xafarderia nacional.

Notícies relacionades

'Gran hermano', el rei del tuit

Com convertir el xou de 'Gran hermano' en un gran culebró

També recordo Mónica, aquella noia de Mallorca que va ser seleccionada després de superar els rigorosos controls: la van expulsar de mala manera de la gàbia, perquè havia freqüentat una barra americana i va quedar públicament estigmatitzada. Va haver de rebre tractament psicològic per un període prolongat. És curiós, l'únic expulsat per violent, Carlos, anomenat El Yoyas, de l'Hospitalet de Llobregat, ha sigut precisament un dels pocs que amb la seva companya Fayna -es van conèixer a la gàbia- han pogut construir-se una vida normal, jo diria que fins i tot admirable. La resta, la majoria de les criatures, han passat pel tinglado de Guadalix, i han quedat seriosament pertorbats a causa del mata-rates que allà se'ls ha subministrat.

L'evolució d'aquest «experiment sociològic», com solia dir al principi Merceditas -donada la vergonya que va provocar, ja no ho ha tornat a dir mai més-, ha sigut com un pendent canalla: sempre baixant, caient a empentes i rodolons cap al negre fons, mentre l'audiència pujava, i això és el que és més meditable. Els primers ratolinets ens solien proporcionar cops risibles, entretinguts, extravagants. A Fran, aquella criatura agropecuària que va arribar de Barcarrota en barnús, una vegada li van preguntar: «¿Quina és l'última vegada que no vas poder parar de riure?». Va contestar: «En un enterrament. Em vaig haver de posar la mà allà i recargolar-me els ous per fer cara de dolor». Vam riure bastant. També va ser divertit el cop del genial pallasso Leo Bassi, que va llogar una parcel·la a la serra, veïna a la gàbia, i hi va muntar una fenomenal megafonia, milers de watts de potència, i els llançava sorolls ensordidors cada vegada que Merceditas connectava amb la casa. Era una forma d'empipar-los. Més trista va ser la maniobra de captura sobre la marxa que va fer Merceditas al cos del beneit -i en el fons molt ingenu- filòsof Gustavo Bueno, home assenyat fins que es va acostar al fenomen Gran hermano, en pla estudiós. Es va excitar tant, que va arribar a creure que això de pescar criatures per tot el territori nacional, i torturar-les en una gàbia, era una forma de vertebrar Espanya. O sigui, un intent de redreçar l'Espanya invertebrada orteguiana. Va arribar a emocionar-se tant, que va contagiar el seu fill -que també es diu Gustavo-, virtuós professor firmant de la Declaració d'Alger sobre els Drets Humans. No obstant, atrapat per Merceditas i la seva gàbia de ratolins, va arribar a proclamar: «Gràcies a Gran hermano, el nom d'Espanya ha deixat de ser tabú. ¡Han aconseguit que no es digui 'aquest país', i es torni a dir 'Espanya'!» ¡Ahh! Merceditas va utilitzar aquests notables filòsofs fins a espréme'ls. Se'n servia per fer creure que les seves ratomàquies eren dignes de reconeixement acadèmic i intel·lectual. Va ser tan risible com lamentable. Desitjo de tot cor que aquest pare i aquest fill, a dia d'avui, ja estiguin feliçment recuperats.