La gran odissea de Christopher

La lliga de les obres de la temporada teatral ja té un tercer integrant amb El curiós incident del gos a mitjanit, que s'uneix a El rei Lear i L'art de la comèdia. El Lliure ha tornat a prémer la tecla de l'èxit, en aquest cas amb les garanties del grup que lidera Julio Manrique i un supervendes del 2003 com la novel·la de Mark Haddon. Té un protagonista molt especial, un adolescent autista i geni de les matemàtiques, que es revela com un heroi adorable, malgrat la seva ingènua i egoista intransigència. Estén la mà al públic perquè l'acompanyi en un viatge iniciàtic d'emotivitat contagiosa i desbocada.

Christopher és un jove que sempre diu la veritat. Però viu envoltat d'una gran mentida, piadosa si es vol, amb un efecte que el descol·loca completament. A partir de la seva injusta implicació en l'escabrosa mort del gos de la seva veïna, s'erigeix en un petit Sherlock que no només descobrirà el culpable, també els secrets i mentides de la seva família.

MAGISTRAL DIRECCIÓ / L'espectacle del Lliure de Gràcia té tanta màgia que aconsegueix que els fans de la novel·la tinguin seriosos dubtes sobre si quedar-se amb el teatre o amb el llibre. I és que la posada en escena de Manrique dóna ales a un material literari que abunda (igual en excés) en el melodrama familiar. Que el director va quedar atrapat amb la novel·la és obvi i no només perquè ho ha dit; ha cuidat el mínim detall d'un exercici desbordasnt de talent i imaginació. La primera part, més austera, deixa tres escenes per quedar-se bocabadat: la recerca de Christopher del seu diari perdut, el monòleg del pare en què revela el misteri familiar i la fugida del jove.

Després de la pausa, la represa es converteix en una filigrana teatral. L'escena del viatge i arribada de Christopher a Londres és per posar-se dret i aplaudir. Perquè el desplegament de moviment, vídeo i metamorfosi escenogràfica -amb uns plafons i poca cosa més- no té res a envejar al que sempre ens ha meravellat de la companyia anglesa Complicité.

Notícies relacionades

Fàstic de pederàstia

He anat a veure ‘Torrente, presidente’

Si la posada en escena impacta, els mateixos elogis mereixen els actors. Descobrir Pol López ja resulta innecessari, però el de Christopher és el paper de la seva vida (per ara). Sublim i contingut treball amb el repte afegit d'estar sempre en escena i sense deixar de parlar. L'esperen tots els premis de l'any.

Els seus companys el secunden sense titubejos. Ivan Benet, un actor que creix i creix, és el pare, i Cristina Genebat, sempre al seu lloc, la mare. Marta Marco despunta en el doble rol de professora d'educació especial i àlter ego de Christopher com a narradora. La resta (Mireia Aixalà, Carme Fortuny, Norbert Martínez i Xavier Ricart) es multipliquen en una greixada màquina. Amb el paper esgotat, l'obra està cridada a una obligada reposició l'any que ve.