Jordi Évole no està sol

El periodista és la cara arxifamosa de ‘Salvados’, però sense el seu equip de professionals el miracle no seria possible. Avui són ells els protagonistes. El programa de La Sexta, s'ha convertit en un fenomen televisiu amb grans xifres d'audiència, que ha rebut importants premis. Al capdavant, el periodista Jordi Évole, tot un referent del periodisme incisiu. Darrere, els professionals que contribueixen a aquest èxit.

"Quan arribo al vestidor, allà hi ha la samarreta i les botes ben netes. I quan salto al terreny de joc, la gespa està tallada i gairebé només he de rematar a porta buida. Em passen la pilota i a qui es veu fent el gol és a mi". Amb aquest símil futbolístic li agrada definir a Jordi Évole, director i presentador del programa Salvados, el conjunt de persones que cada setmana salten amb ell al terreny de joc, uns professionals a qui els mou el mateix nivell d’exigència que al míster –que és molta–, per garantir que el programa de La Sexta se segueixi mantenint a dalt de tot de la classificació.

L’equip és potent. Perquè els homes –i dones, és clar– d’Évole no són 11, sinó 30, un luxe per als temps que corren a les redaccions. I tots tenen perfectament clar què és el que fa diferent Salvados i, per tant, què s’espera d’ells: "Si l’equip no fos bo, al programa no el salvaria ningú individualment», assegura Ramón Lara, l’altre director, el segon entrenador en aquest hipotètic club de futbol. Lara té les mateixes funcions que Évole i capitaneja l’equip mentre l’ex-Follonero fa els desplaçaments i, de tant en tant, es deixa caure per Sant Just Desvern, on Salvados té el seu centre d’operacions. Tots dos van prenent decisions conjuntament a cop de telèfon: «Si alguna cosa hi he aportat jo –diu Lara– és la ment racional de la logística. Però l’alma mater, qui hi posa l’impuls vital, l’esperit, és en Jordi. Jo procuro fer la passada, però el gol el fa ell".

UN LLISTÓ ALT

I a marcar gols hi estan més que acostumats. El diumenge 8 de febrer, sense anar més lluny, Salvados aconseguia mantenir enganxades a la pantalla 4,3 milions de persones que volien presenciar la tensa conversa entre Jordi Évole i Esperanza Aguirre, un rècord –el segon, després del de Pablo Iglesias– per a un programa acostumat que les audiències l’acompanyin. Tots els professionals de l’equip són conscients que treballen a Salvados, que el llistó està alt i que no poden abaixar la guàrdia. I això genera pressió. «La televisió en general és exigent. Hi ha una bogeria d’horaris; sempre hi ha urgències, però tenir feina ja és un luxe, i si, a més a més, t’agrada, és una loteria», afirma el director, apassionat.

I és aquesta passió la que mou els redactors. Tot i que, a vegades, un gran tema no dóna i s’ha de desestimar, i tot i que el programa, com sol passar a la tele, els ocupa com a màxim nou mesos de l’any laboral i, mentrestant, han de buscar altres projectes. «Encara que quan no ets aquí, no pots evitar guardar-te alguns temes per a un Salvados», reconeix Santi González, un dels redactors més veterans, ja que fa set anys quue treballa amb Évole. 

En total són vuit redactors, que es reparteixen en quatre grups de dues persones. Cada duo s’encarrega d’un tema durant un mes: «T’acabes convertint en un obsés de l’assumpte», assegura Pablo Ruiz. Són ells els que s’ocupen d’investigar i de buscar els experts o persones que tenen alguna cosa a dir. Una vegada trobats, els entrevisten diverses vegades per detectar si valen per al programa. «El que importa no és si aquesta persona en sap moltíssim del tema, sinó que se sàpiga expressar per la tele, que sigui didàctica. I que pugui aguantar una entrevista de dues hores amb Évole. Aquesta és l’exigència que té Salvados», explica Meritxell Aranda.

AL DESCOBERT

Amb els personatges ja seleccionats, es prepara una fitxa perquè Évole sàpiga el que li podran explicar: «A partir d’aquí, és en Jordi el que aconsegueix els titulars, perquè és incisiu, un gran entrevistador, i si creu que en pot treure alguna cosa, ho fa», adverteix González. «També hi ha gent a qui no pots entrevistar prèviament, com ministres i autoritats, i aleshores en Jordi va al descobert», assenyala Carlos Torres.

A mesura que el programa puja com l’espuma, els problemes per trobar algú que vulgui parlar augmenten. «La dificultat perquè un personatge et digui que sí és exponencial al fet de tenir una responsabilitat», sentencia Sergio Castro. És el cas del Govern, però també de l’oposició. «Tots et diuen que el veuen, però no volen que els vegin a ells», ironitza Torres.

Tot i l’alt nivell d’exigència de l’espai, i d’Évole –«no exigeix més del que s’exigeix a ell», aclareix Torres–, estan orgullosos de treballar a Salvados. «Quan això s’acabi, més enllà del currículum, haurà sigut una cosa molt especial», diu. «Jo m’imagino aquella escena d’Ocean’s eleven en què, després d’un atracament, tots 11 diuen: ‘Mira què hem fet’. I se’n van», resumeix González, que sobre la gespa situa els seus «al centre del camp, repartint joc».

BUSCANT LA PERFECCIÓ

En aquesta posició hi figurarien els tres realitzadors del programa, professionals experimentats en el documental. «Són molt bons. Uns malalts del detall i la perfecció», celebra Lara. «És com si donéssim forma al programa. Cada realitzador es fa càrrec d’un fins al final: anem a les gravacions amb en Jordi i un altre càmera; muntem, editem...», explica Víctor Morilla. «Col·laborem perquè una idea tingui una forma plàstica», resumeix Lupe Pérez García.

Encara que la imatge està molt cuidada en aquest espai, els realitzadors a vegades han de sacrificar aquesta perfecció. «Salvados és un programa periodístic i documental, per tant si una presa surt malament, no es pot repetir. En el cas dels recursos, sí, però no en el d’una declaració. I llavors ens cabregem», reconeix Morilla, que assegura que no troben problemes a l’hora de gravar. «Nosaltres no fem En tierra hostil», compara.

Molt a prop d’ells, i de la resta, en realitat, treballa l’equip –femení– de producció. Descartat que siguin les massatgistes del Salvados FC –quedava fatal–, decideixen que són les encarregades «de l’utillatge, de posar el Reflex», com proposa Marta Forns, la directora en absència de Vanesa Legaspi, de baixa maternal. «De tallar la gespa», afegeix Leire Larisgoitia, que defineix així les seves funcions: «Hi aportem tota la part de logística: localitzacions, permisos...; ens cuidem de totes les necessitats tècniques i humanes». Ella i Annie Montero viatgen amb l’equip de gravació, i Mónica Álvarez i Forns els recolzen des de l’oficina. Per estar en contacte, el whatsap és vital. «Tenim un grup amb el qual ens comuniquem fora d’hores– explica Larisgoitia–. L’encapçala la frase: «L’impossible ho fem immediatament, per als miracles triguem una mica més».

IMATGE CUIDADA

I els miracles solen passar per aconseguir permisos per a localitzacions impossibles. «A Salvados cada vegada es cuida més la imatge, i per tant el nivell d’exigència cada cop és més alt», assegura. «I com que les localitzacions no són gratuïtes, sinó que tenen a veure amb el contingut, hi ha traves per part de qui ha de concedir el permís per si se’l relaciona amb el tema», indica Álvarez. En el rodatge s’encarreguen de tot el que és necessari perquè la maquinària funcioni. «Fins i tot de controlar els temps quan el realitzador grava», diu Forns. «A vegades som una mica davanters», apunta Álvarez.

Quan ja es té tot el material, entra en joc –donant les passades finals al pitxitxi– postproducció, que, com sol passar en els finals d’un procés, paguen els endarreriments acumulats. Ho expliquen Teo Pérez i David López, caps de l’àrea. «La conformen 10 o 11 persones: quatre muntadors, un grafista, un mesclador de vídeo, una colorista...». ¿Una colorista? «Sí, acoloreix els plans per donar-hi una intenció més dramàtica. En les sèries és més habitual, però aquest és l’únic programa setmanal d’actualitat en què es fa», afegeix Pérez.

PETITS MIRACLES 

¿Com era allò? «Per als miracles tardem una mica més...». A postproducció no s’ho poden permetre: el temps se’ls tira al damunt. «Els dijous podem acabar a les dues del matí», es queixa Pérez. «El que és ideal és que s’hagi gravat tot dos dies abans –afirma López–. Però no sempre passa. Hi ha casos extrems, com el del 9-N, que es va gravar al matí i es va entregar a La Sexta a les set de la tarda». D’infart.

Seguim. Un cop muntat el programa, comencen els visionats, moment temut per l’equip de postproducció, perquè aquí comencen els canvis. Una vegada superats, i rebut el vistiplau, és el torn de grafistes, de les mescles d’àudio... Teo Pérez és l’artífex dels vídeos promocionals setmanals. «En Jordi és un malalt de les promos», diu en una barreja de lament i satisfacció. Les de principi de temporada es gesten en una reunió. «També fem promos per a la web i les xarxes socials cada setmana, de dos minuts de durada. La de la tele dura 20 o 8 segons. No hi cap res. Però després és la que més es veu», reconeix López.

Final del procés. La setmana següent, es torna a començar. Cadascú en la seva posició, per facilitar a Évole que faci el gol tan buscat. I sempre l’acaba marcant. Redactors, productores, realitzadors i postproducció treballen perquè no baixi el llistó de ‘Salvados’ 

I explica tot el procés. «El capturador rep les targetes i treballa tota la nit per, l’endemà, entregar-ho en un disc dur als muntadors. Aquests sincronitzen l’àudio... És una cadena. Postproducció ho ha d’arreglar tot, perquè els canvis vénen a última hora», diu estressat.

PETITS MIRACLES

¿Com era allò? «Per als miracles tardem una mica més...» A postproducció no s'ho poden permetre: el temps se'ls tira a sobre. «Els dijous podem acabar a les dues de la matinada», es queixa Pérez. «L'ideal és que s'hagi gravat tot dos dies abans –afirma López–. Però no sempre passa. Hi ha casos extrems, com el del 9-N, que es va gravar al matí i es va entregar a La Sexta a les set del vespre». D'infart.

Notícies relacionades

Alba Carrillo, a la SER

Apostoflant

Seguim. Muntat el programa, comencen els visionats, moment temut per l'equip de postproducció, perquè aleshores comencen els canvis. Un cop superats, i rebut el vistiplau, és el torn de grafistes, de les mescles d'àudio... Teo Pérez és l'artífex dels vídeos promocionals setmanals. «El Jordi és un malalt de les promos», diu en una barreja de lament i satisfacció. Les de principi de temporada es gesten en una reunió. «També fem promos per a la web i les xarxes socials cada setmana, de dos minuts de durada. La de la tele dura 20 o 8 segons. No hi cap res. Però després és la que més es veu», reconeix López.

Fi del procés. La setmana següent, tornem-hi. Cadascú a la seva posició, per facilitar-li a Évole que marqui aquell gol tan buscat. I sempre l'acaba marcant.