Assumpta Serna: "Hi ha una assignatura pendent amb els actors que treballem a fora"

Malgrat que fa gairebé 40 anys que es dedica a la interpretació i a pesar de la seva dilatada trajectòria internacional tant a Europa com als EUA, la catalana Assumpta Serna encara no havia participat en una sèrie de TV-3. Ara ha saldat aquest compte pendent incorporant-se a 'El crac', on s’ha posat en la pell de la frenètica productora de la pel·lícula en què treballa Joel Joan. Establerta des de fa anys a Madrid després del seu pas pels EUA, l’actriu compagina la pantalla amb una nova faceta, la de presidenta d’una fundació dedicada a incentivar l’educació de professionals del cine i la tele, un projecte del qual parla amb una brillantor especial als ulls.

–Kitti Fullola, el seu personatge a 'El crac', és una dona de caràcter, encara que portada bastant a l’extrem.

–És una caricatura d’una productora, una dona que no té gaire clar què és l’essència de la vida. El seu únic objectiu és forçar la màquina perquè es faci la pel·lícula sigui com sigui.

–És una crac de la producció.

–Però no accepta les responsabilitats, vol que siguin compartides perquè les culpes siguin d’altres. Té les petites mesquineses que trobem en la vida i que qualsevol pot reconèixer fàcilment. Aquí està la gràcia. A més, posant-ho en to de comèdia és com arriba a l’ànima de la gent. Perquè moltes vegades, si dius les coses de manera molt seriosa o com una lliçó, la gent no escolta.

–¿No li hauria agradat fer com Joel Joan o Roger Coma, que se’n riuen de la seva imatge pública en aquesta sèrie?

–¡És clar! Els personatges que formen part de tu mateix són els més interessants de fer i estàs constantment veient el que els altres pensen de tu. No he tingut gaires oportunitats de fer-ho, potser perquè la gent no em coneix bé. El personatge m’agradava perquè podia explorar coses divertides que havia vist en algunes ocasions i era interessant riure-se’n d’això.

 

–¿Ho havia vist en productores?

–No tant en productores, sinó en gent de poder, que pensa que pel fet de tenir una posició tenen el dret que els altres callin. Per això Kitti té aquesta verborrea, com la mena de gent que quan no sap alguna cosa comença a parlar molt. És una actitud que sempre m’ha interessat.

–Sorprèn comprovar que és la primera vegada que treballa en una sèrie de TV-3.

–¡Sembla mentida! I no sé per què ha sigut... Suposo que va ser perquè vaig sortir de Catalunya molt jove, l’any 1979, i gairebé tota la meva carrera l’he fet més a Madrid. Sempre m’he sentit molt orgullosa de ser catalana, i allà on he anat volia que la gent sabés on era Barcelona i que Catalunya era diferent. Quan vivia a Los Angeles i vaig veure una publicitat a la premsa dels Jocs Olímpics del 1992... ¡l’ensenyava a tots els productors!

–Li deu haver fet una il·lusió especial treballar ara a casa.

–Sí, era tornar al meu país amb un projecte que m’agradava i en una comèdia, un gènere en què poques vegades se m’ha vist aquí, a part d’en la sèrie Aquí no hay quien viva, encara que a França i Itàlia sí que hi he fet papers còmics. A més, és obra d’un actor complet com Joel Joan, un home que entén profundament el mitjà i el context. També m’agrada que els meus pares i els meus amics la vegin, perquè no sempre veuen les coses que faig perquè treballo molt a fora.

–La van poder veure a l’ambiciosa sèrie de producció europea 'Els Borja', que va emetre TV-3.

–Però només en va emetre la primera temporada i falten dos anys de treball que ningú ha vist aquí, encara que el canal de pagament Cosmopolitan la va oferir. ¡És una pena!

–¿Llavors creu que la tele catalana ha saldat ara un compte que tenia amb vostè?

–El que noto és que és una pena que no es doni més suport als actors d’aquest país quan treballen a l’estranger. Normalment, quan he fet una pel·lícula francesa o americana, hi ha hagut el suport de diverses indústries que veig que aquí no hi ha. En el cas de Catalunya, crec que hi ha una assignatura pendent amb els actors i directors que hem sortit a fora. Com Juanjo Puigcorbé, Ricard Borràs, Cesc Albiol...

–Vostè va ser pionera per als actors espanyols, ja que va marxar a treballar als EUA el 1988. ¿Se li havia quedat petita la indústria espanyola?

–Tenia la necessitat de veure una altra indústria i persones que sabessin molt d’això, perquè m’havia adonat que a Europa cada país estava tancat en les seves coses. Vaig arribar als EUA promocionant la pel·lícula 'Matador', de Pedro Almodóvar, i vaig conèixer molta gent, productors i directors... I vaig anar a parar al Sundance Institute, una escola meravellosa de Robert Red­ford. Aquests 10 anys van ser una època interessant, viatjant molt, i em van reafirmar en la idea que als 20 o els 30 anys ho pots fer tot.

–I va participar en una de les sèries mítiques dels anys 80, 'Falcon Crest'. ¿Què recorda del rodatge?

–Primer, que em vaig adormir en el càsting.

–¿De debò?

–(Riu). És que estava destrossada, amb grip... I l’ajudanta de càsting em va haver de despertar.

–¿Què va aprendre gràcies a la sèrie?

–Diverses lliçons de vida interessants. Com que ningú hi era per amiguismes, sinó perquè eren els millors. I això et dóna seguretat. A més, allà em vaig adonar que, per les meves pròpies eleccions, anava seguint un camí molt personal que no tenia gaire a veure amb el fet d’arribar a l’èxit.

–Expliqui’s.

–Em va trucar el productor de la sèrie per dir-me que estaven contents amb el meu treball i em va preguntar què era el que volia fer: cine o televisió. Li vaig dir que cine, ¡primer error! i vaig veure que en aquell moment estava una mica forjant el meu futur. En aquesta situació, he vist molta gent callar o mentir, mentre que jo he preferit dir el que pensava. Sempre m’he mogut per sensacions i emocions, i això m’ha donat tranquil·litat, però he fet eleccions que a alguns els poden semblar equivocades.

–Fins i tot li van arribar a plantejar promocionar la seva carrera passant-li una llista d’actors amb qui podria tenir un idil·li, i en què figuraven noms com Tom Cruise o Warren Beaty. 

–Sí... Hi ha una part de Hollywood que necessita un escàndol constant. Sempre hi ha oportunitats per arribar més de pressa als llocs. És interessant, però no va ser el meu camí. Això no significa que sigui una opció millor o pitjor per a una carrera, depèn del que vulguis aconseguir. Aquestes petites eleccions forgen la teva personalitat.

–¿Això no va fer que es decebés una mica de Hollywood? 

–Em va decebre una mica quan vaig anar a un càsting i vaig veure Glenn Close esperant per al mateix personatge. Vaig pensar: «¿Com pot ser que ella sigui aquí?» A les cinc o sis pel·lícules de protagonista, ¿per a què ha de fer un càsting? Només necessiten veure el que has fet. Hi ha una immensa capa de coses d’usar i llençar que em molesten de la meva professió.

–¿Per això va tornar a Espanya?

–Les decisions no són mai tan intel·lectuals, almenys per a mi. Després dels 40 jo crec que les persones tenim la necessitat de mirar-nos al mirall i pensar com volem passar els altres 40 anys que ens queden. Moltes vegades el soroll de les coses, les presses, ens porten a llocs on no voldríem anar, així que està bé que ens reinventem.

–I vostè ho va fer.

–Va ser en aquest viatge interior quan vaig veure que havia de tornar al meu país perquè estava vivint amb secretaris, amb cases a París, Madrid i Los Angeles, però realment passava el temps en hotels. D’aquí va néixer el meu llibre El trabajo del actor de cine i vaig tornar a Espanya el 1998. Tota aquesta reflexió personal també va estar provocada pel fet de no poder tenir fills.

–Molta gent encara es pensa que viu als EUA perquè treballa molt poc a Espanya. 

–¡És curiós! La veritat és que faig moltes més coses fora que aquí. 'Els Borja' va ser una coproducció alemanya i francesa que hem rodat a Praga, on he fet anades i vingudes durant tres anys. He fet moltes coses a Londres, la sèrie 'Enric VIII', que no s’ha vist aquí, Sharpe...

–¿No li fa ràbia haver de treballar a l’estranger i no fer-ho a Espanya? 

–El que em fa ràbia no és tant per mi, sinó que la gent de la meva generació encara no hàgim estat capaços de crear una estructura que permeti a les noves generacions estar més emparades, que la creativitat estigui més nodrida. No només pel pare Estat, sinó també pels processos de creació, producció, distribució... En altres cultures, com la francesa o l’americana, és molt més fàcil.

–Però... ¿per què fa tants anys que no fa cine a Espanya? 

–Tampoc m’ho proposo tant (riu). La veritat és que estic una mica esperant rebre. Durant els primers anys de la teva carrera estàs contínuament donant i arriba un moment que vols viure més cap endins i no tant cap enfora. Aquí és on vaig començar a escriure un llibre, vaig formar la fundació... Això no vol dir que ara no m’agradi ser actriu. M’agrada molt i, de fet, pateixo quan no estic interpretant i quan el meu país no em dóna oportunitats. El que veig és que ara he afegit una altra faceta a la meva professió. Així que no he restat, sinó que he sumat.

–¿No creu que és un deute pendent que la indústria espanyola té amb vostè? 

–No vull dir que tinc dret a res perquè no és veritat. Tu agafes unes decisions que et porten a unes situacions. Veig que jo tinc una miqueta de culpa en aquest sentit perquè no sóc una persona que està buscant ansiosament un personatge a Tele 5. Tampoc he optat per fer el meu propi projecte, com Joel Joan, sinó que l’he buscat més en la fundació i en l’escola First Team, a crear estructures en lloc de coses per a mi.

–¿Com va néixer aquesta escola que dirigeix amb el seu marit, l’actor Scott Cleverdon? 

–Arran del llibre 'El trabajo del actor de cine' va sortir una espècie de guia i la gent em va començar a trucar per fer petits tallers, dels quals en van sortir altres de mensuals, trimestrals i després anuals. Ara la joia de la corona de l’escola és un màster d’interpretació cinematogràfica, en què a l’actor se li ensenya globalment cine, guió, producció, promoció... El nostre objectiu és incorporar l’actor en el procés creatiu de qualsevol pel·lícula ja des de la preproducció.

–I va arribar la fundació... 

–Va néixer l’any 2004 perquè volíem millorar coses en el nostre sector. Entre altres accions, hem fet un codi de bones pràctiques de l’actor de l’audiovisual, que hem redactat amb l’ajuda de més de 50 persones i entitats, perquè hi hagi més diàleg entre actors i altres col·lectius. La fundació és una missió que no s’acaba mai...

Notícies relacionades

Reflexions a les fosques

La final

–També s’ha posat darrere de la càmera per dirigir curts. ¿No s’atrevirà amb un llarg? 

–No n’he tingut la necessitat. Ho estic fent a un altre nivell a l’escola, guiant i assessorant els alumnes. El que m’agradaria és que el meu marit dirigís i jo produís, però la fundació ens distreu molt.