Luján Argüelles: "Si respectéssim els gustos dels altres, seríem més feliços"

Aquesta periodista amb experiència a la ràdio a qui l’apassiona la tele és la reina indiscutible dels 'realities' sentimentals de Cuatro. Mediaset confia plenament en ella i ja l’ha posat al capdavant d’un munt de programes. Com a alcavota, Luján Argüelles (Salas, Astúries, 1977) ha casat grangers, fills i ara busca pretendents per a belles princeses ('Un príncipe para Laura', Cuatro). Però, encara que li agrada veure la gent enamorar-se, ella assegura que les ventafocs ja no esperen que els posin la maleïda sabateta.

–Ja està a punt de trobar-li un príncep a Laura. En aquesta edició hi ha hagut pocs canvis, a part de passar d’una guapa rossa a una atractiva morena...

–Hem fet petits canvis, però res de substancial que variés el format del programa. Com que la primera temporada ens havia donat moltes alegries, perquè va enamorar, en aquesta només hem introduït algunes coses per donar-li més vida.

–I l’escenari. Perquè aquesta vegada han gravat a Madeira.

–Sí, el principat de Laura és una meravella. És preciós. No hi havia estat mai i m’ha encantat. Sempre recomanaria a la gent que anés a les Canàries, però si no, Madeira no està gens malament.

–¿I què li semblen els prínceps d’aquesta edició?

–Com els de l’anterior: molt variats i amb molt per regalar.

–Entre 'nerds' (friquis molt intel·ligents), simpàtics, guapos i únics –els quatre grups en què es classifiquen els pretendents–, ¿amb quin es quedaria?

–Jo ho tindria molt difícil, perquè els 'nerds' em desperten una gran tendresa i admiració. Però els simpàtics m’agraden, perquè el bon rotllet aporta molt a la parella. Pel que fa als guapos, l’atractiu, ja se sap, és fonamental, i per tant pot ser una grandíssima virtut. I, és clar, els únics són peculiars, i jo crec que en la peculiaritat també hi ha l’èxit d’una relació. És a dir, ho tindria complicat. [Riu].

–¿Aconsella les seves princeses?

–No, jo em mantinc neutral i deixo que siguin elles les que trien el que considerin oportú.

–¿Com porta això de ser l'alcavota de Cuatro? ¿Aspira a prendre-li el títol a Jesús Puente a la tele?

–M’encantaria que fos així. Però només de sentir el nom de Jesús Puente m’agafa vertigen. Aquesta comparació potser es fa perquè es tracta de programes d’amor. Però tant de bo tinguéssim l’èxit d’ell algun dia.

–¿Se sent còmoda en el paper?

–La veritat és que m’ho passo molt bé, perquè a mi m’agrada veure com s’enamora la gent. També en el meu grup d’amics, en el meu entorn.

–A 'Un príncipe...' vostè es mostra a vegades dolça i altres tremendament Rotenmeyer.

–Sí. Jugues a la ironia. I em fa gràcia fer de bona i de dolenta.

–¿L’estètica ajuda?

–Sí, en aquesta ocasió l’estètica que llueixo és més de bruixa que en l’anterior edició. Espero que a la gent li faci gràcia i la diverteixi tot el que és l’embolcall del programa.

–Ara, com que és soltera, ¿també busca un príncep?

–Sobre aquest tema acabo de treure un llibre titulat 'Cenicienta llevaba tacones de 15 cm'. Sempre he defensat, i defenso en aquest llibre, que nosaltres, les dones, som una mica ventafocs en el sentit que sempre estem buscant un príncep. Però ara no som les pobretes que esperem que ens vingui a posar la sabateta, sinó que en portem amb uns talons de 15 centímetres. De manera que és més complicat: volem un príncep, però no que ens posi la sabata.

–S’hi veu un regust feminista.

–Jo crec que és realisme absolut. Durant moltíssims anys, les dones hem viscut sota una economia familiar que regentava l’home i ara no és així, cosa que ha afectat les relacions home-dona. Es tracta d’un llibre divertit. És la història de sis dones molt diferents entre si, però a qui, al final, els passa el mateix: no hi ha manera que aparegui el príncep. Fins i tot per a la que està casada, ja que el seu marit no sembla ser-ho.

–¿Què els diria a aquells que opinen que 'Un príncipe...' s’enquadra dins de la teleporqueria?

–La gent sempre ha de parlar, tenir un tema de conversa. Em fa pena que sempre parlem de coses negatives. Seríem més feliços si respectéssim els gustos dels altres. Aquest programa agrada a moltíssima gent, que passa una bona estona veient-lo. Hauríem d’aplicar més el respecte i menys la crítica. Aquell a qui no li agradi, que no el miri, i que respecti a qui ho faci.

–Cada vegada el seu protagonisme és més gran en aquests 'realities'. I ofereix més moments d’humor. ¿Li agrada explotar la seva vis còmica?

–En el dia a dia, amb els meus amics i altres, intento utilitzar l’humor i desdramatitzar les coses. Potser per a la meva pròpia vida sóc més pessimista, però amb la meva gent sempre intento que acabem rient-nos-en del que passa. Així ho portes millor. I al teu cercle li fas la vida més agradable.

–¿Es veu en un programa purament d’humor?

–No sé si estic preparada, perquè no sóc humorista, i crec que és dificilíssim ser-ho. Però sí que m’agrada fer les coses amb humor. Quan substituïa Carlos Herrera a 'Herrera en la onda', sempre necessitava deixar-me anar una mica. A mi em ve de gust i m’agradaria parlar de coses transcendentals per a la vida de la gent, però deixant-me anar, perquè, si no, tot es converteix en un drama. I és innecessari dramatitzar. S’han de buscar solucions i intentar tirar endavant, filla.

–¿Per oblidar totes les coses negatives?

–No. Hem de tenir els nostres espais de tranquil·litat més que d’oblit. Més que res, perquè si oblides un problema, no el resols. Val més intentar aparcar-lo un moment, disfrutar i agafar energia.

–¿Intervindria en una sèrie?

–Respecto molt la feina d’un actor i per fer-la s’ha de tenir matèria. No sé si jo podria. Ara bé, un 'cameo' sense més transcendència, sí. I com això, mil coses. Com ballar en un programa de ball...

–La seva primera princesa, Corina, s’ha revelat com una gran ballarina a '¡Mira quién baila!' (TVE). ¿Vostè també s’hi atreviria?

–Crec que sí. Perquè t’ho passes bé i aprens. En un concurs de ball, a ballar; en un de salts, una cosa nova en la teva vida. Que vagis tenint experiències sempre va bé.

–¿Ho he sentit bé? ¿S’atreviria a participar a 'Mira quién salta'?

–Crec que t’has d’atrevir a tot. Perquè si no, és que tens por. Les pors ens les inculquen de petits i són innecessàries. Et bloquegen.

–¿També aniria a 'Supervivientes'?

–Veient els meus companys i alguns dels meus concursants a 'Supervivientes en Honduras', em sembla una experiència duríssima per a la qual has d’estar preparat i saber molt bé a què t’enfrontes. Però, en un moment determinat de la vida, si cal enfrontar-se a alguna cosa, es fa. Encara que ara mateix la meva única motivació seria la d’aprimar-me. I prefereixo fer-ho a casa meva estirada al sofà [riu]. Però no s’ha de dir que no mai, perquè no saps què t’oferiran.

–Fa poc la vam veure de cuinera al concurs de Cuatro 'Mi madre cocina mejor que la tuya', competint amb Juanra Bonet.

–Sí, i el premi va quedar desert, perquè vam fer uns estralls...

–No té por del ridícul, veig.

–No. Quan ens van dir si podíem fer una col·laboració per llançar el programa, sabia que seria un des­astre. Però l’espectacle requereix ser un desastre i jo no tinc problema a riure-me’n de mi mateixa. És molt higiènic.

–¿Això demostra seguretat?

–Riure-te’n de tu i aconseguir que els altres riguin amb tu és meravellós. Jo ja sé quins són els meus defectes i els assumeixo. No sóc una 'superwoman'. I no conec ningú que ho sigui.

–No para de treballar. ¿És qüestió de sort o s’ho ha guanyat?

–Per un costat, agraeixo a Mediaset, i a Cuatro, en primera instància –quan vaig començar encara no pertanyia a aquest grup–, que hàgim iniciat molts projectes junts. Alguns surten bé i altres regular, però li agraeixo que pensin que puc fer coses i entretenir l’audiència. No obstant, també, des que vaig arribar amb 20 anys a Madrid, he intentat sempre treballar i formar-me per tenir un bagatge i una professionalitat. Tant de bo això em serveixi per anar treballant.

–Parlant de projectes fallits, 'Lo que dice la rubia' i 'Money Time' ho van ser. ¿Com ho va viure? 

–'Lo que diga la rubia' va ser fa anys. Jo només en feia dos que estava a la tele i encara no coneixia el mecanisme. 'Granjero busca esposa' havia anat molt bé i entenia que si un format està ben fet, és normal que agradi a l’audiència. Però em vaig adonar que no sempre és així. I també que jo no sabia què era el que li agradava. Després arribes a la conclusió que no ho saps mai. T’ho prens com a prova-error prova-error, i tant de bo algun dia sigui prova-èxit.

–¿Viu obsessionada pels índexs d’audiència?

–Quan estreno un programa, procuro tenir-los presents. Perquè si té bons registres, seguiràs disfrutant; si no, no tindrà recorregut. Per tant, és normal que t’hi fixis.

–Vostè ha dit de vegades que un projecte fallit causa una gran tristesa en l’equip.

–La gent no pot veure la il·lusió terrible que l’equip posa en el projecte. Perquè la gent que treballa a la tele és molt passional. I quan una cosa no qualla, la sensació de frustració és tan gran... Sí que és cert que es reenganxen en nous projectes i fixen la seva il·lusió en altres històries. Però quan alguna cosa es trenca, ens passa com als nens: una il·lusió que no aconsegueixes, els Reis Mags no t’han portat el que volies...

–És evident que disfruta amb la tele, però ¿enyora la ràdio?

–La ràdio és un mitjà que t’atrapa perquè és molt directe: sembla que poguessis tocar la gent. I hi ha més estabilitat. A la tele va tot més de pressa. Els èxits són més ràpids i vistosos. Tot comença i s’acaba abans. La ràdio et deixa disfrutar més. I hi ha un ordre: arribes cada dia a una hora a la redacció i acabes a la teva hora. És diferent.

–¿Com portava el fet de treballar de nit?

–Van ser molts anys treballant fins a les sis del matí i després això es nota en el son: segueixo sent bastant noctàmbula, malgrat que ja hagin passat sis anys.

–El to i el ritme són uns altres... 

–Sí. No hi ha la voràgine del dia. La gent està tranquil·la a casa, al llit; no va en cotxe... Excepte els camioners, és clar. Se sent d’una altra manera, vaja. És una ràdio més sentimental, vinculada una mica amb els programes de l’amor.

–Ha casat grangers, fills, princeses. ¿Què li ve de gust ara?

–¡Sempre com ara! Però, home, en el futur m’encantaria fer moltes coses.

–¿Un magazín, per exemple?

–El magazín té un gran paral·lelisme amb la ràdio, per la temàtica i els formats que he fet en aquest mitjà. M’agradaria, però no sé per on aniran la coses. Et marques un full de ruta, però és flexible. Jo ara confio plenament en Mediaset.

Notícies relacionades

Final de la Champions 2025

Els detalls del fenomen ‘Bola de Drac’ que va desencadenar la febre pel manga: «Va ser el que em va fer parlar català»

–¿No es planteja canviar de grup? 

–Hi estic molt còmoda. M’encanta treballar amb ells. Sóc molt feliç. Jo entenc les seves postures, i ells, les meves. M’hi sento molt bé.