Anar al contingut

Pep Planas: "En Climent és una víctima de la forma de viure a la colònia"

L'actor protagonitza 'Olor de colònia', la segona part de la qual emet TV-3 aquesta nit

La minisèrie de Diagonal TV està basada en la novel·la homònima de Sílvia Alcàntara

INÉS ÁLVAREZ / BARCELONA

Pep Planas és Climent a 'Olor de colònia', la minisèrie basada en la novel·la homònima de Sílvia Alcàntara, coproduïda per TVC Diagonal TV, la segona part de la qual emet TV-3 aquesta nit després de liderar l'audiència de dilluns a Catalunya. El seu personatge, que centra moltes històries d'aquesta obra coral, pateix els condicionaments socials que imposa aquesta comunitat.

–Parli'm d'en Climent. 
–A 'Olor de colònia' s'explica que atrapats que s'arriben a sentir els habitants en aquesta comunitat. Perquè la colònia és un món envoltat d'unes barreres que són fictícies, però que hi són. En Climent, el meu personatge, centra les relacions que se succeeixen en aquest lloc. I la meva situació exemplifica la de tota aquesta gent que se sent tan empresonada.

–I ell està atrapat entre dos amors. 
–Sí, l'eix principal és l'amor entre dues persones. Una és la dona amb qui s'ha casat, Matilde (Míriam Iscla), i l'altra, Teresa (Maria Molins), l'amor de la seva vida, però amb qui no es va poder casar al seu moment per les circumstàncies estranyíssimes en què es viu en una colònia..

–¿A quins es refereix? 
–Per exemple, si eres el primogènit, no podies marxar de casa, sinó que era la pubilla qui se n'havia d'anar a viure a la teva. Això et condicionava que no poguessis prendre certes decisions. I en Climent neda entre dues aigües: entre el que voldria que fos la seva vida i el que pot assumir.

–No agafa al toro per les banyes... 
–A vegades se'l veu com un covard, perquè no ha sabut imposar les seves il·lusions i criteris. És víctima, d'alguna manera, d'aquestes circumstàncies i d'aquesta forma de viure. A més, com que és molt honest, vol respectar les normes. Li falta la capacitat de dir: els meus desitjos estan per sobre dels condicionaments socials.

–Lluís Maria Güell, el director de la sèrie, diu que és una història d'antiherois. En Climent és un d'ells. 
–Sí. Però també és conscient de que les decisions que pugui prendre farien mal a algú. I com vol estalviar-los ese dolor, acaba patint molt. Creu que ha de ser fidel als seus principis, encara que traeixi els seus somnis, les seves il·lusions...

–Els amors prohibits sempre són un al·licient per a una història. 
–El seu és un amor prohibit, sí, però també podrien ser les ganes de viure. És el que li passa a la meva filla en la ficció: voldria viure unes coses que no se li permeten a la colònia. I, sí, són un al·licient, perquè l'amor és un motor molt gran. El d'en Climent i la Teresa és un amor de l'adolescència truncat, que no ha arribat on havia de fer-ho, i és allà, galopant per dins, per sempre.

–Güell diu que els actors, tot i ser reconeguts, han assumit molt bé que era un conjunt coral. 
–En general, als actors no ens sap greu treballar en un projecte que ens faci il·lusió, encara que el paper sigui curt. Aquí hi ha grans actors fent papers molt petits, però que es recordaran, que tenen una funció clau en la història. Sí, hi ha hagut molta humilitat. Però és que als actors el que ens agrada és treballar.

–¿El més dur va ser rodar al gener simulant que era primavera? 
–Per a mi el més dur va ser construir el personatge i ser-li fidel. Sí que es va passar fred en el rodatge, però jo recordo molt més les coses boniques, com les ganes que hi havia per part de tothom; el bon ambient a l'hora de treballar; que en Lluís, el director, es trenqués tant les banyes, i hi posés l'entusiasme que ens encomanava a tots... Segurament vam passar penúries, però això tant fa.

–¿Havia llegit la novel·la? 
–Abans de fer el càsting , és el primer que fas com a punt de partida. I després ho he fet molts cops. I n'he subratllat fragments. Perquè la novel·la t'explica molt el viatge interior dels personatges. Les descripcions de com se sent el personatge emocionalment t'ajuden molt. Era molt bonic veure com ho descrivia Sílvia Alcàntara, perquè ho feia molt bé.

–I ella està molt contenta amb el resultat. Cosa que no sol passar en les adaptacions de novel·les. 
–Jo el primer que vaig fer va ser preguntar-li què li havia semblat, i em va dir que li havia agradat molt. Només que potser allò d'allà no era així. I vaig pensar: si només s'ha fixat en un detallet, vol dir que tota la història l'ha rebut molt bé.

–En Joan, el seu personatge en la sèrie 'Ventdelplà', també vivia una història d'amor complicada.. 
–Sí, encara que aquí és diferent. Però, sí, en els dos casos és un amor viscut en contradicció. En el d'en Joan, perquè ella havia sigut l'amor del seu pare. En el d'en Climent és per altres circumstàncies, però també ho porta malament. No són amors viscuts amb placidesa, no; són amors torturats.

0 Comentaris
cargando