De roig cridaner a blau molt fosc

Hollywood sempre ho ha tingut clar. Hi ha papers que semblen escrits per a determinats actors. En els anys daurats, si un director volia un gàngster recorria a Edward G. Robinson. Si necessitava una femme fatal, Veronica Lake oferia tantes garanties com fins fa poc ho feia Sharon Stone. Per al paper de dolent, hi ha un clàssic, Cristopher Lee, que des de mitjans del segle passat serveix tant per enfrontar-se a James Bond com per atemorir hòbbits. Que faltava un galant simpàtic, doncs es contractava llavors Cary Grant o es fitxa ara George Clooney. ¿I qui encarna millor una dona turmentada pel destí, sigui un tsunami tailandès, un anell paranormal o un accident automobilístic, que Naomi Watts?

El mecanisme es reprodueix en els programes de debat polític. Que es busca algú que defensi el Govern conservador de les andanades de l'oposició, doncs hi ha multitud de periodistes, catedràtics, polítics a la reserva, advocats, escriptors per escollir, sobretot ara amb tant d'atur. Però n'hi ha alguns de preferits; i un d'ells últimament és Francisco Marhuenda, director de La Razón. ¿Que falta una Joana d'Arc de la unitat hispana que somatitzi en la seva cara la maldat de tots els nacionalismes, tret de l'espanyol? Isabel San Sebastián interpreta a la perfecció el dolor per la desvertebració del país, però també broden el paper Isabel Durán, Edurne Uriarte o Esther Esteban. ¿I qui defensa el PSOE? Els guionistes també han comptat sempre amb un ampli catàleg. No obstant, quan el Govern de Zapatero va començar a mostrar encefalograma pla, molt pocs van sortir a defensar-lo. D'aquella minoria van destacar María Antonia Iglesias i Enric Sopena, que van tenir càrrecs directius a TVE i RNE en temps de Felipe González.

No hi ha debats monocromàtics

-«si tots esteu tan d'acord no us tornaré a trucar», va arribar a esperonar una moderadora-, però és difícil dubtar quin color dominarà a Al rojo vivo (La Sexta) i com seran de forts els blaus d'El cascabel al gato, de 13TV, o El gato al agua, d'Intereconomía, dos canals que es disputen diàriament l'honor de ser el més anticatalanista del panorama espanyol. El president del Grupo Intereconomía és l'exdiputat català Julio Ariza, escortat pels periodistes Xavier Horcajo, exredactor d'El País i Avui, i Javier Algarra, germà de la desapareguda Eva Algarra, que va ser directora d'informatius de Catalunya Ràdio i cap de premsa del president Jordi Pujol a mitjans dels vuitanta.

En les últimes setmanes, 13TV (Conferència Episcopal) ha deixat Intereconomía sense el seu moderador estrella, Antonio Jiménez, després que aquesta última emissora li degués almenys dues mensualitats. I a El gran debate de Jordi González (Tele 5) li ha sorgit un competidor perillós: La Sexta noche, amb Iñaki López al capdavant, tertulians de tota la vida i alguna innovació fallida, com la germana d'Esperanza Aguirre.

Papers reservats

Les llistes de participants dels diferents programes compten amb gairebé els mateixos noms. A l'apartat conservador, els esmentats Marhuenda, San Sebastián, etcètera, es relleven amb Eduardo Inda, Esther L. Palomera, Mayte Alcaraz, Ignacio Villa i Melchor Miralles. Si es busca enardir les masses tuiteres, sempre es pot trucar a Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu d'Aznar, al líder del PP català Alejo Vidal-Quadras o a Pedro J. Ramírez (El Mundo).

Per cobrir els rols reservats al progressisme més o menys allunyat del PSOE es pot escollir entre Ignacio Escolar, Antón Losada, Arsenio Escolar, Jesús Maraña, Joaquín Estefanía, Nativel Preciado, Ernesto Ekaizer, l'exministra Cristina Alberdi i Joaquín Leguina, expresident de la Comunitat de Madrid.

Per trencar la impressió de bipartidisme en els platós, els responsables dels debats salpebren els combinats amb aparents outsiders. El pare Apeles, Pilar Rahola i Alfonso Rojo tenen la missió d'impressionar el públic amb la seva barra i habilitat dialèctica i evitar que decaigui l'espectacle.

L'ecosistema català

Com en tants altres aspectes, el microclima català té les seves peculiaritats en l'hàbitat televisiu. No serveix només l'eix dreta-esquerra per a l'elenc sinó que en aquest cas s'hi ha d'afegir la coordenada catalanisme-espanyolisme. En alguns casos, gairebé només s'usa aquest criteri, com a Canal Català, que omple la seva graella diària amb dos debats polítics i un d'esportiu. Sorgits majoritàriament del planter de les tertúlies radiofòniques, nacionalistes de molt diversa graduació com Joan Ridao, Gemma Calvet, Magda Oranich, Patrícia Gabancho, Carles Capdevila (Ara), Núria Ferré, Manel Cuyàs (El Punt-Avui), Toni Aira i Vicent Sanchis freqüenten les tertúlies de TV-3, BTV, Canal Català i 8TV.

Notícies relacionades

Els mil temes de ‘L’altaveu’

'Desaparegut', el fenomen que ha arribat al número 1 de Netflix: "Mai m’hauria imaginat que l’èuscar m’obriria camí com a actor"

I s'enfronten amb la proverbial moderació autòctona als espanyolistes o federalistes Montserrat Nebrera, Ricard Fernández Deu, Juan Carlos Girauta, Jordi Cañas (Ciutadans), Martí Saballs (Expansión), Álex Salmon (El Mundo), Jordi Mercader i Toni Bolaño. Aquests dos últims van ser caps de premsa dels presidents Maragall i Montilla.

Televisió de Catalunya no dedica des de fa anys les franges horàries de més audiència als col·loquis polítics, però Els matins i Divendres donen cabuda a tots els colors ideològics del Parlament, encara que les opcions sobiranistes compten amb més pes relatiu. Tant a TV-3 com a Barcelona Televisió (La Rambla) i TVE-Catalunya (El debat), els seus responsables també es preocupen per repartir quotes de participació entre els grans mitjans de comunicació escrits.