Netejar el que embruta el Papa

En aquesta ocasió no ha fet falta preparar amb molta cura l'entorn existencial, el paisatge escenogràfic, per fer la sensació d'austeritat. En aquesta ocasióAlbert Om(El convidat, TV-3) s'ha trobat amb un ésser que és la humilitat personificada: la monja teresianaMaria Victòria Molins, de 76 anys. Tots els seus ingressos consisteixen en una pensió de jubilació de 590 euros al mes. Comparteix un modestíssim piset amb dues monges més al Raval. No obstant desplega una notable activitat de compromís social: a l'Associació Itaca d'ajuda als més necessitats, en les seves visites setmanals a la presó de Quatre Camins, i sobretot en la seva constant fidelitat al que va comprendre fa molts anys, quan va estar a Nicaragua:«Dedicació al que jo anomeno el quart món, és a dir, als desemparats que tenim més a prop».Maria Victòria Molins és una monja molt alegre i despresa. PeròOmva advertir de seguida que tenia davant una criatura sense pèls a la llengua, i de gran caràcter. Li va preguntar:«¿Quin és el paper de la dona a l'Església?». I ella va respondre:«Doncs es va veure molt clar el dia que va venir Benet XVI a la Sagrada Família: el paper de la dona a l'Església és netejar el que embruta el Papa». ¡Ahh! No hi ha res més incontestable que les dades: en efecte, tots vam veure, gràcies a la tele, com dues mongetes feien de senyores de la neteja de Sa Santedat.Domestica donna tuttofare, en diuen a Itàlia.Maria Victòria Molins va escriure fa 23 anys un llibre, un testimoni novel·lat,Camino, que va subjugar el directorJavier Fesseri el va adaptar per al cine amb un èxit, i una polèmica, extraordinàries. ElCamino de la monjaMolins, i aquell altreCaminoque va escriure monsenyorEscrivá de Balaguer, són obres radicalment enfrontades. La postura d'aquesta monja, comparada amb la del famós monsenyor

Notícies relacionades

Pedro Ruiz i la crítica elegant

Santos Cerdán i l’ortografia

-considerada la Bíblia de l'Opus Dei- és la constatació que dins de l'Església hi ha mons antípodes, a infinita i insalvable distància.«Encara que no hi hagués absolutament res en el més enllà, jo he sigut feliç estimant»,va dir en un moment donat la teresiana, quanAlbert Omja se n'anava. ¡Ahh! Aquesta reflexió monsenyorEscriváno l'hauria dit, ni permès, mai.

Tampoc és equiparable aquesta teresiana amb la famosíssima i televisiva benedictinaTeresa Forcades. A mi em sembla queMaria Victòria Molinsestà al mateix humil barri existencial que el pare Manel. És una impressió personal.