La lleugeresa
Cal celebrar que a Barcelona hi hagi un cine com els Verdi que, a més de programar pel·lícules amb encert, encara manté les sessions matinals. En aquestes sales, a aquelles hores, som pocs i gairebé sempre sols. Dimarts vaig veure amb quatre desconeguts situats a diferents coordenades de la meva privilegiada posició central de fila i número, La Grazia, amb majúscula, de Paolo Sorrentino. El més desconcertant del cine matutí és el raig de sol a la cara que et trobes al sortir, amb el dia ja al ritme de migdia, quan tu necessites caminar a la deriva, sense rumb fix, mentre assaboreixes una mica el que has vist.
A La Grazia veus i sents molt, com gairebé sempre amb Sorrentino. En aquesta, el president de la república italiana es troba al final de la seva carrera política, i ha de decidir si firma la llei d’eutanàsia i dos indults. La llei va contra les seves conviccions morals, però el seu càrrec li exigeix una altra cosa. ¿Ha d’obeir a la seva consciència o al paper institucional que representa? La vida, quan es torna interessant, és quan les respostes fàcils deixen de servir.
Sorrentino no filma la decisió com un conflicte jurídic sinó com una qüestió gairebé filosòfica i remarca la bellesa del dubte, una cosa gairebé subversiva en l’actualitat. En un món que es mou cada vegada més de pressa, el dubte és un cos estàtic. Temps per discernir. ¿A qui pertanyen els nostres dies?
Hi ha un altre pol d’oposats a la pel·lícula: la gravetat i la lleugeresa. El president, vell i cansat, anhela dues coses: somiar i sentir-se lliure de càrregues, gairebé poder levitar. ¿Quina de les dues és el signe positiu? ¿El pes de saber que cada gest importa o la lleugeresa d’entendre que tot és efímer? La vida pot tornar-se insuportable, però si res pesa, tot es torna banal.
Al sortir del cine vaig passejar durant una estona entre gent amb pressa. Quan tens horaris oposats a la majoria, sembla que visquis en una altra realitat i tens sempre la sensació estranya d’estar fora de lloc o de faltar a alguna cosa. Almenys faràs esport i et cuidaràs, et dius, et diuen, perquè el temps sembla que cal convertir-lo en alguna cosa.
Dubtar i passejar és una cosa que no millora cap marca personal ni compta com a inversió de futur. Dedicar dues hores al plaer visual i sensorial d’una bona pel·lícula, sortir al carrer amb el sol de migdia i caminar sense rumb fix és el mínim tipus de lleugeresa que ens mereixem.
