Garrot a París

El posturisme d'aquesta criatura tan pintoresca que es diuUsun Yoon, està donant aElintermedio(La Sexta) moments d'una atractiva plasticitat. El programa els necessita. Si la tele és fonamentalment imatge, ella aconsegueix piruetes vistoses i atractives. Ara mateix ens ha ensenyat un viatge que va realitzar a París, al domicili deFernando Arrabal. Notable trobada la d'aquestes dues criatures: no sabria dir-los quina de les dues és més surrealista. El pis parisenc d'Arrabal, farcit de barroquisme, té al seu saló principal una terrible cadira, un colossal i esgarrifós artefacte, un terrible garrot, instrument típicament espanyol -n'existia també l'anomenadavariant catalana, més sofisticada dins de la seva tètrica tosquedat-, i que encara que pugui sorprendre va estar vigent a Espanya fins al 1978, any de l'abolició de la pena de mort. I és clar, veientArraballa delicadaUsun Yoon circulant pel seu saló parisenc, no es va poder reprimir i va acabar asseient la criatura a la terrorífica cadira mentre li deia amb una teatral delectació:«Ara ja la puc torturar. Ara puc fer amb vostè el que vulgui». ¡Ahh! Van aconseguir un cop visual molt potent, afortunadament inofensiu. De la trobada entre tots dos poca cosa se'n pot extreure. No va ser una conversa el que van mantenir: van ser frases breus que anava llançant cadascun pel seu compte, sense cap connexió entre ells. I aquesta va ser la gràcia, la raresa, l'heterodòxia aconseguida. Hi va haver un moment en quèArraballi va advertir:«Avui és el dia d'any nou segons el calendari patafísic, perquè demà passat és el dia de la mort de Jarry», i al veure la cara de la delicadaUsun, que se'l mirava somrient però sense entendre res de res,Arrabal va concloure:«És com si li estigués parlant en xinès, ¿oi que sí?». Efectivament, niAlfred Jarry, ni lapatafísica, ni elPère Ubuformen part del món televisiu. I si en aquest autisme culturalArrabalés mínimament recordat encara, és per l'impacte que va aconseguir amb aquella fenomenal trompa amb què es va presentar a La 2, el 1989, en un programa deSánchez Dragó.

ADÉU A DEC.-La notícia del tancament deDECper part d'A-3 TV no m'ha sorprès. La tragèdia d'aquest programa no és que fessin porquerieta (l'última, la d'Antonio Canalesamorrat a una bragueta a Sitges). El seu drama és que mai aconseguien igualar la pudor de Tele 5. Sempre els guanyaven per golejada.