'Cheerranos'

Encara que l'audiència aconseguida en l'estrena no ha estat un daltabaix, aquest inventmade in serranode la mítica sèrie nord-americanaCheers(T-5) ha estat bastant deplorable. És una adaptació carpetovetònica que es podien haver estalviat.Antonio Resines, per exemple, actor fantàstic i sensacional, aquí interpreta unFélixque vol ser reflex del genialFrasier Krane i resulta que l'únic que reflecteix és elDiego deLos Serrano. O sigui, canviïn-li el nom a la comèdia: posin-liCheerranos. QueResinesen lloc de ser darrere de la barra ara es posi davant, no té cap mena importància. ¡Ah! Si amb intèrprets d'aquesta categoria (Pepón Nieto,Alberto San Juan,Joan Pera...), els ha sortit aquesta astracanada, es pot pensar que el problema resideix en la falta de talent, de ganxo, d'enginy, dels que han controlat el guió i les trames. Els esquetxos,que es van succeint, són d'una previsibilitat fatal. Per exemple, l'escena en quèResinesestà amb lavampque amenitza el seu comiat de solter. En un moment donat, la noia, que pateix narcolèpsia, se li desmaia als braços. O sigui, veiemResinesabraçat a una suggestivavampen calces i sostenidors. La següent escena estava cantada: apareix la nòvia deResinesper la porta, i l'arma. ¡Ah! És impossible construir una cosa més vella, més previsible. Per cert, el paper de nòvia el va interpretarAna Belén. Ha estat uncameoinfumable. Ens fa mal que una artista tan exquisida, i amb tant caràcter, hagi estat incrustada en aquesta fluixesa. Per fortuna és això, uncameo;o sigui, no tornarà a sortir . És l'únic que es pot celebrar.

SSLqTHE NEW YORK TIMES'.-Canal+ 2 acaba d'emetre un interessantíssim documental titulatPage One: Inside The New York Times. Centrat en un any de la vida d'aquest diari, el treball reflecteix l'angoixa, i en molts casos el drama, que ha viscut, i viu, aquest diari, com a exponent de la resta de diaris en format paper de tot el món mundial. L'arribada d'internet; la dislèxia de la lectura gratis a la xarxa enfront del pagament al quiosc; el fenomenwikileakscom a desballestament dels axiomes de prudència i responsabilitat del periodisme clàssic, i sobretot la creixent confusió entre l'informador professional i elvoyeur ocasional que penja alguna cosa a Youtube perquè li fa gràcia... Tot això, centrat, viscut, a l'interior delThe New York Times. No és un treball gremial: és d'interès general.