Emoció, elegància i grandesa teatral

Es feia difícil no deixar-se arrossegar per l'emoció dijous a la nit al carrer de Montseny. Només es va haver de sentir per la megafonia la veu de Pere Arquillué amb el seu «Benvinguts al Teatre Lliure», el mateix de la seu de Montjuïc, perquè esclatés el primer aplaudiment del nou Lliure de Gràcia. Ovacions que es van multiplicar després de l'estrena deGata sobre teulada de zinc calenta, la personalíssima i esplèndida elecció d'Àlex Rigola per reobrir l'històric escenari.

Teatre gran, ple d'emoció i veritat. Aquesta és la recepta del director barceloní per a la seva adaptació lliure de la ultrafamosaGata de Tennessee Williams. La sorpresa arriba aviat amb la impactant escenografia de Max Glaenzel, per on ja pul·lula com a ànima en pena Joan Carreras (Brick) mentre els espectadors s'acomoden als seus seients.

Un terra terrós amb flors de cotó remet a una plantació del sud de l'univers Williams.A un costat, un llit matrimonial sense desfer amb un arbre sec, sense fruit, com a capçal apunta l'asfixiant relació entre Brick i Maggie (Chantal Aimée),la gata. A l'oposat, un piano que és també el moble bar de Brick. I a dalt, un neó amb el lema que ha mogut Rigola a revisar aquest clàssic:Why is it so hard to talk? Per què ens costa tant parlar. L'hi pregunta el patriarca (Andreu Benito) al seu fill Brick durant el seu gran cara a cara del segon acte.

Rigola hi ha comprimit la peça i ha eliminat el que considera accessori. Li interessa l'essència d'una història que, escrita el 1955, és atemporal pel seu retrat duríssim d'una crisi de parella i familiar. La contundència del que es diu s'acompanya d'una posada en escena elegant, sense escarafalls innecessaris, en la qual res desafina i tot està molt mesurat. Com aquella escena en què Maggie es despulla per intentar, sense èxit, fer-li una fel·lació al seu marit.

Notícies relacionades

Fàstic de pederàstia

He anat a veure ‘Torrente, presidente’

MÚSICA EN DIRECTE / Lluny de lesrigoladesd'altres temps, el director exerceix de perfecte guia en el viatge, amb una melancòlica música de piano en directe, d'un elenc espectacular. Amb prou feines es permet un parell de bromes com aquella frase, per marcar distàncies, en què Carreras diu que no és Paul Newman i Aimée li respon que no és Liz Taylor. El Lliure de Gràcia és un teatre d'actors, on se sent la seva veu amb nitidesa, sense micros, i on se'ls veu molt a prop. On el teatre es respira.

Lògicament, el pes de l'obra recau en el trio capital de la trama, encara que Muntsa Alcañiz (Àvia), Santi Ricart (Gooper) i Ester Cort (Mae) no estan a menys altura. Chantal Aimée és unagatameravellosa, que ronca des de la seva vulnerabilitat i també esgarrapa amb la seva ferocitat. Joan Carreras, l'únic que no se'n va mai de l'escena, broda aquell Brick torturat en un sofert treball de continus matisos. I Andreu Benito (Avi) és un patriarca imponent, extraordinari, amb una interpretació inoblidable. Com l'estrena d'aquestaGata que va volar sobre les teulades de Gràcia.