Article de Ferran Monegal: 'L'oca de galta blanca'

De la família dels anàtids, l'oca de galta blanca (Branta leucopsis) és una criatura preciosa. No és una oca comuna i corrent. El seu fetge, per exemple, no serveix per fer fuagràs. Però com a au ornamental d'estanys i jardins, subjuga. Visita la península Ibèrica fugint del fred. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de l'any 2006, dos virtuosos naturalistes en van descobrir una que nedava, distreta, en un estany a prop del Carrefour de Sant Cugat. Va ser una observació valuosa per la seva raresa: normalment a les oques els centres comercials no els agraden. La gran originalitat de la galta blanca resideix en la col·locació dels seus ous: ho fa sempre en forats de penya-segats, en obertures escarpades, a més de 30 metres d'altura. Passa, llavors, que les cries, al sortir, no tenen cap més remei que llançar-se al buit. Demostren molt de valor, però es claven unes castanyes tremebundes. Només el 50% sobreviu.

Notícies relacionades

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

Andrés Iniesta i Jordi Basté llancen una productora audiovisual

Nascuda a Sant Cugat del Vallès, Emma Vilarasau es va graduar a l'Institut del Teatre de Barcelona. La gent del Teatre Lliure de seguida va advertir que era una gran actriu. Va tenir uns començaments notabilíssims. Instal·lada en el gran repertori del teatre del món, va protagonitzar obres de Shakespeare, Txékhov, Tennessee Williams, Pinter, Schnitzler, Goldoni, Gorki, Brecht, Musset, Pirandello... Va tenir grans mestres. Fabià Puigserver, Mario Gas i Lluís Pasqual van acompanyar la seva excel·lent trajectòria. Però sense abandonar mai el teatre, de sobte va intersectar la tele a la seva vida. ¡Ah! La gàbia televisiva té un poder de seducció terrible. I amb gran facilitat es va aficionar almodus operandidels culebrons dela teva. Es va submergir en picat aSecrets de família,Nissaga de poderiVentdelplà, igual que l'oca de galta blanca es llança --des del seu niu al penya-segat-- cap al precipici. Va ser en el seu paper d'Eulàlia Montsolís (Nissaga de poder, 1996) on va adquirir l'ofici de diva de la culebrística. Allà la vam veure immersa en tortuositats tremebundes. Però el més dolorós per a aquesta actriu devia ser comprovar que, amb la pretensió de construir un drama, moltes vegades ens partíem de riure. L'escena final,machihembrada al seu germà --i amant malaltís-- Mateu Monsolís, tots dos a dalt d'una barqueta, va ser delirant ipatafísica: havien de morir socarrats a causa d'un incendi terrible, però a TV-3 no hi havia prou pressupost i en lloc de fer cremar el vaixell, com un colós en flames, només vam veure, de lluny, una escanyolida i humil columneta de fum. ¡Ah! Més que un incendi en alta mar, semblava que s'estaven fumant un canuto.

AVentdelplàencara ha estat pitjor. El seu personatge, la Teresa, ha estat dibuixat pels guionistes com una criatura amb un furor sexual extravagant i risible. En tota la comarca de la Selva no ha quedat ni un pollastre sense rostir. El Damià, el David, l'Hèctor, el Julià, el Sergi, l'Eduard... tots plomadets. No ens estranya que això deVentdelplàs'hagi extingit: ha estat per falta de matèria primera. ¡Ah! Que torni Emma Vilarasau al teatre de seguida. És una actriu excel·lent. Amb Pirandello, Txékhov, Brecht o Tennessee Williams, el seu innegable talent assoleix nivells sublims. Engabiada en els guions del culebró, la seva capacitat de volar declina.