Placebo, angoixa en alta definició

Fa uns quants anys que Placebo no ocupa la primera línia de l'actualitat musical, però el seu nucli de fans aguanta i respon a les convocatòries. A Barcelona, el grup londinenc no hi actuava des del 2003, però fa setmanes es van esgotar les entrades de Razzmatazz i el bolo es va traslladar a un recinte més gran, el Sant Jordi Club. La seva recepta de rock mitjanament obscurantista i èpic amb ingredients electrònics va ser consumida a plaer per unes 3.000 persones que, pel que sembla, segueixen de molt a prop les últimes aventures de Brian Molko i companyia.

Placebo ha tingut sempre alguna cosa de monstre de Frankenstein, construït amb extremitats grunge, els òrgans vitals de Bowie (a qui la banda va telonejar en la seva última gira espanyola, el 1997), els músculs de Depeche Mode, una mica de fibra gòtica, pestanyes glam i angoixa de gran format a l'estil dels Smashing Pumpkins. Tot, amb rotunditat executiva i nitidesa tècnica. El seu últim disc, Battle for the sun, publicat fa un any, no suposa cap gir estilístic ni cap punt d'inflexió en la seva trajectòria, però ha atret noves onades de fans. Al Sant Jordi Club hi van sonar nou de les seves 13 cançons, i tres d'elles van ser utilitzades per obrir el xou: For what it's worth, Ashtray heart i Battle for the sun. Els membres oficials (Molko, el baixista, guitarrista i teclista Stefan Olsdal i el bateria Steve Forrest) van comptar amb tres músics de reforç per construir un so corpulent, amb capes d'additius i textures rockeres compactes. S'entén que alguns dels seus fans procedeixin del món del metal.

GUIÓ RENOVAT / L'aposta per material recent, incloses quatre cançons del seu anterior disc, Meds, va refredar una mica els fans veterans. Va fer la impressió que Placebo sabia el que feia amb la selecció, però quan es colava alguna peça més antiga hi havia un plus d'inflamació en l'ambient, com amb la furiosa Every you every i l'himne Special needs, que van sonar seguides a mig concert, entre novetats com Speak in tongues i

Notícies relacionades

Alba Carrillo, a la SER

Apostoflant

Breathe underwater.

Dues sorpreses van esquitxar el repertori. Una, l'adaptació d'All apologies, de Nirvana, que la banda no va arribar a incloure al disc de versions Cover, i que va irrompre en una recta final coronada amb la urgent The bitter end. L'altra, una cançó nova, aparentment titulada Mendelssohn, que va obrir una tanda de bisos culminada amb Taste in man. Un final clàssic per a un xou sense nostàlgia.