Natalia Millán: «Si em dedico a això és per Bob Fosse»

–M'imagino que deu estar trista perquè s'acabi la sèrie...

–Em fa molta pena perquè fa molt temps que hi treballem, però això és així i ho hem d'assumir: són contractes per obra.

–¿Era aquest el moment apropiat per clausurar El internado?

–Crec que està bé que s'acabi aquí. Hi ha tants misteris que és possible que el públic ja volgués saber el final d'aquest engranatge.

–Els audímetres mostraven cert cansament dels espectadors...

–No segueixo el tema de les audiències, tret que sigui una cosa molt especial. No és que no m'interessin, perquè la meva feina en depèn. Però no visc pendent de com van. Ja hi ha gent que les analitza i les controla. Jo me'n mantinc al marge: tinc prou feina a aprendre'm els guions.

–¿No li sembla excessiu que els hagin fet firmar una clàusula de confidencialitat?

–Tenen una certa política de secretisme que a vegades els actors no compartim perquè volem saber-ho tot sobre els nostres personatges. Però hi ha una política de confidencialitat que hem de firmar perquè, ho vulguis o no, el boca orella acaba sent molt poderós. Es desvelarien misteris que poden ser cops d'efecte importants.

–¿Vostè coneix el final?

–No. Li vaig preguntar com s'acaba al director, Jesús Rodrigo, i em va contestar de broma: «S'acaba bé». Segur que serà sorprenent, però és una conjectura meva.

–¿I com li agradaria que fos?

–A mi és que la sèrie m'està sorprenent des del primer capítol. Sempre penso que la fantasia d'aquests guionistes és il·limitada. Tinc curiositat per saber com s'enllacen unes coses amb les altres i com es dóna explicació a totes les coses estranyíssimes que han passat.

–¿Què ha significat en la seva carrera el seu pas per aquesta sèrie?

–Un cert orgull per formar part d'un projecte que va ser molt valent i imaginatiu en un principi. Abordava un tema molt nou que s'apartava dels de sempre: la sèrie de polis, de metges, les familiars... Recordo que en la primera roda de premsa hi havia certa prevenció i preguntaven si seria comHarry Potter. Hi havia una mica de conyeta.

–¿L'ha sorprès l'exitàs que està aconseguint amb el seu paper protagonista al musical Chicago?

–No m'ha sorprès perquè m'agradava tant aquesta obra... La vaig veure a Broadway quan començàvem els assajos. Jo adoro Bob Fosse des que, sent una adolescent, vaig veure la seva pel·lícula autobiogràficaAll that jazz, que explica tot el seu procés personal durant el muntatge deChicago. Si jo em dedico a això és per ell.

–¿És més bona ballarina que actriu o viceversa?

–No, jo sóc actriu. El que passa és que com que vaig començar a moure'm en el món musical, vaig procurar tenir una formació completa. Però sóc una actriu que intenta cantar i ballar amb una certa dignitat.

–O sigui, que va tenir una formació a l'americana...

–Sí, però em va resultar difícil. Ara és més fàcil i la gent es prepara molt. Quan jo vaig començar no s'entenia gaire bé: t'obligaven a decantar-te per una cosa o per l'altra. Si et veien cantant, et deien: «!Ah¡ Ja no actues». I al revés.

Notícies relacionades

El Mundial de Clubs a la televisió

Sánchez, com Joe Rígoli

–¿Què li sembla la moda dels concursos de talents musicals a vostè, que va ser jurat en un d'ells?

–Sí, va ser fa dos anys aTienes talento, de Cuatro. Encara que en un principi no m'agradava la idea de jutjar algú, vaig acceptar perquè em va emocionar la història de Paul Potts, el guanyador de la versió britànica. El vaig veure actuar a la gala dels Ondas i em va canviar el xip. Una de les meves condicions va ser que no ens recreéssim en el tema dels friquis, que el punt de partida no fos riure'ns de la gent i que no fos una cosa grollera. Em van dir que sí, però al final no va ser tan bonic com jo pensava. Ha sigut una experiència apropiada per adonar-me del que no vull fer.