Adela Ucar: "Samanta Villar i jo som molt diferents"

Adela Ucar assumeix confiada la difícil missió de substituir Samanta Villar com a ànima del21 días de Cuatro. Conscient del repte, la periodista bilbaïna espera que el pas del temps doni la raó als que han apostat per ella.

-¿Què pot aportar vostè al programa que no tingués ja Samanta Villar?

-Crec que Samanta i jo som molt diferents. Per la meva part, tinc un bagatge més enfocat al món dels documentals socials, culturals i de viatges que al món de la informació i els reportatges. L'aproximació als temes pot ser diferent. Ni millor ni pitjor.

-¿Té algun avantatge ser la substituta?

-En un primer moment, una cara nova pot descol·locar una mica, però sempre és un element de frescor. Representa una forma diferent de reaccionar davant el que va passant en el programa.

-¿Què la va impulsar a presentar-se a les proves per escollir la successora?

-El programa m'atreia moltíssim i és dels que més m'agraden. Em sembla un format molt interessant. A més, Cuatro és la meva cadena preferida, perquè té una mentalitat més oberta, arriscada i moderna que les altres. Tot això em va atraure, però també vaig veure que la meva vida laboral necessitava un canvi. I això que estava molt a gust fent coses tan interessants com treballar per a Guías Pilot-Lonely, on feia reportatges per tot el món. També he produït diversos documentals, com un que vaig fer a Cuba durant un mes i mig.

-Si era tan feliç amb la seva feina, ¿per què l'ha abandonat?

-Perquè sentia que necessitava fer un pas més, ficar el peu més a fons. Crec que aquest projecte és un clar avanç i una oportunitat molt gran.

-¿Vostè és emocionalment forta? L'hi dic, perquè Samanta va acabar psíquicament esgotada i se'n va anar amb un xaman a Las Alpujarras...

-Sí, crec que tinc força i, sobretot, equilibri. Sóc una persona molt estable, perquè el meu entorn pròxim també ho és: em dóna molta serenitat. Fa molt temps que treballo sola fora de casa i això m'ajudarà.

-O sigui, que emocionalment i físicament parlant vostè és de Bilbao...

¿[Riu]. Bé, també m'afecten bastant les tragèdies de la gent: sóc sensible i una mica ploranera. Crec que això és més un avantatge que un inconvenient, perquè transmet més a l'espectador.

-Fins ara, 21 días

-Ja sé que al principi serà una mica complicat, perquè hi ha molta gent que identifica aquest format amb ella. Però és qüestió que l'espectador s'hi vagi acostumant.

-¿Ha posat algun tipus de límit en el seu contracte?

-No vull fer res il·legal ni tampoc res que pugui suposar un perill seriós per a mi.

¿Llavors no serà tan intrèpida com la seva antecessora, que es va veure implicada sense adonar-se'n en un robatori de ferralla...

-Crec que això no té res a veure amb ser intrèpida, sinó amb coses que passen a vegades al teu voltant i que no pots controlar. Li pot passar a qualsevol en la seva vida quotidiana.

-Parli'm de la seva etapa a Españoles en el mundo,

-Va ser molt positiva, però no vaig arribar a ser-hi gaire temps. Vaig aprendre molt a reaccionar i a improvisar.

-¿Com serà aquest primer programa en què li cedirà el testimoni Samanta Villar? M'han dit que una farà de paparazzi i l'altra, de famosa...

¿He de dir que Samanta és una noia encantadora que m¿ha recolzat moltíssim. En aquest primer21 días hem estat en el món de la fama. Les dues compartim la mateixa experiència i aportem dos punts de vista diferents, perquè vivim dues realitats.

-Villar va confessar que el programa que li havia sortit pitjor va ser el del porno. ¿S'atreviria a repetir-lo?

-No m'interessaria repetir temes que ja s'han fet. El problema d'aquest programa va ser que es van generar unes expectatives que no es van complir: pensar que una periodista, per un programa, farà d'actriu porno és ridícul. Una periodista és una periodista i, per més que t'impliquis en una història, sempre hi ha límits.

Notícies relacionades

Amb la tele s’atreveix tothom

La família de la mort

-De la seva antecessora es va arribar a dir fins i tot que actuava i que tot era una pantomima...

-No hi estic d'acord. És veritat que hi ha situacions tan complicades que et fan pensar que són impossibles. Però més per aquesta incredulitat que pel fet que pensis que hi ha truc.