El Pepe, el jubilat català que ha desaparegut en una excursió a Lourdes, va trucar per demanar ajuda: «m’he perdut»

«M’he perdut, no sé com arribar...», va alertar en la seva primera trucada. Després d’aquesta, n’arribarien moltes més. «Veig un pont de ferro, unes vaques... No, gent no hi ha, no puc preguntar. Només passa algun ciclista... Bé, a veure si veig algú, intento arribar». No va poder, no en va saber. No va tornar. Des del 15 de juliol el Pepe no hi és.

Es diu José de Arcos, tot i que a casa, al seu poble –Sant Vicenç de Castellet (Barcelona)– i en el seu cercle li diuen Pepe. Jubilat, a punt de complir 75 anys, tranquil, sempre somrient. Feliç. Va desaparèixer a Lourdes (França), el mateix dia que va arribar en una excursió que va fer amb la Penya Blaugrana de la seva localitat. «El meu pare es va desorientar», explica el seu fill Marc. «Es va separar del grup, va dir que anava un moment a la farmàcia i es va perdre».

Saben que el Pepe va intentar demanar ajuda. Va trucar a la seva família i als amics que viatjaven amb ell perquè li diguessin com tornar. El grup va acudir a la policia per aconseguir trobar-lo. Ningú va sortir en la seva recerca. «Ens truca i descriu el paisatge, però no sabem on és». El seu telèfon es va quedar sense bateria. No han tornat a veure’l més.

L’excursió

divendres, 14 juliol del 2023. Un grup de poc més de quaranta persones surten de Sant Vicenç de Castellet (Barcelona). Era una escapada curta, de cap de setmana. El pla era anar a Viella (Lleida), per a l’endemà visitar Lourdes, veure el Santuari, menjar i tornar a Viella una altra vegada. Després tornar a Sant Vicenç. El Pepe es va apuntar sense dubtar-ho. Li agradava molt, s’ho passava bé.

Divendres transcorre normal. Dissabte arriben a França. «A Lourdes, fan la visita al Santuari», reconstrueix junt amb CAS OBERT el seu fill Marc, «i quan van a menjar al restaurant, el meu pare, que està amb un altre company, li diu que ell vagi tirant, que anava a una farmàcia». No va explicar per a què. «Aquest noi s’ofereix a acompanyar-lo. El meu pare li diu que no, que ja hi va ell». El Pepe, abans de separar-se, estava bé. Es va fer algunes fotos amb el grup, va gravar el Santuari i es va separar.

«Hi ha dues sortides», descriu el Marc, que ha recorregut durant dies aquest mateix camí junt amb la resta de la família, una vegada i una altra. «Una, que és la principal, la dels comerços, en què és impossible despistar-se; i una altra, una mica més amunt, que pots girar a la dreta o l’esquerra».

El Pepe va agafar la segona. «Si hagués girat a l’esquerra, en principi, s’hauria trobat amb el comerç, gent, turisme... però va tenir la mala sort que va girar a la dreta, que per allà també passa gent, però porta cap al bosc». Segons el registre de les càmeres, és el camí que el Pepe va prendre. Anava lleuger, caminava de pressa. «A partir d’allà, jo crec que es va començar a desorientar i no hi va haver manera de tornar».

«Veig un pont, no hi ha ningú»

Al rellotge marquen les 11.30 hores. El Pepe surt del Santuari. Camina sol. No hi ha farmàcies, botigues, troba el bosc. Camina una mica més. «Va començar a fer alguna trucada a partir de les 14.00 hores». Primer va contactar amb alguns familiars. Va trucar al poble, no estaven en l’excursió. «Una miqueta més tard, cap a les 14.45 hores o així, va trucar a gent del grup. Es van creuar unes quantes trucades», confirma Marc. «Durant la conversa el Pepe va dir: ‘estic aquí, veig un pont de ferro, veig vaques...’. Li van contestar: ‘Mira a veure si veus algú que et pugui indicar, Pepe.’ Però ell va respondre: ‘No veig ningú, només veig passar algun ciclista...’ Les trucades estan totes registrades, però no van servir, no van conduir a res». El Pepe no es va orientar.

L’home insistia, tornava a trucar. Va començar a descriure un paisatge que no era Lourdes, «es va desorientar de tal manera que, al final, descrivia com si estigués en un bosc pròxim a Sant Vicenç». En el grup ho van tenir clar: calia anar a la policia a demanar ajuda. No estava bé.

«No van fer res», lamenta el seu fill, «i, el pitjor, és que podien haver-ho fet». Davant l’arribada del grup espanyol els agents es van mostrar immòbils, denuncia. «S’ho van prendre com un cas de qualsevol persona que es perd a Lourdes, sense importància: ‘Després apareixen... ja es trobarà’. Van dir que havia marxat sol voluntàriament».

Els companys del Pepe van insistir. «La gent li deia: ‘però està trucant, dient que està perdut, que no sap tornar’. Els agents van respondre «que havia de passar un temps per iniciar una recerca... ‘Algú el trobarà’». Des del grup van tornar a insistir: «els van explicar, de nou, que el meu pare estava desorientat i, a més, que se li està acabant la bateria. Van contestar que això no és Amèrica, que no localitzarien el telèfon». El mateix telèfon, poc després, es va apagar, i no es va tornar a encendre.

Un cotxe blau

Desorientat, fràgil. Intueixen que el Pepe va caminar sense rumb. «No tenia diagnòstic d’Alzheimer, però havíem notat moltes badades i ho havíem iniciat tot perquè ho estudiessin bé». La dada es va transmetre als agents, que fins i tot l’inclouen en l’alerta francesa (début d’Alzheimer), però la primera batuda policial no va arribar fins cinc dies després.

El Marc, l’Irma –fills del Pepe-, amb les seves parelles i alguns membres de la família més, van arribar a Lourdes en temps rècord. «A la tarda, aquell mateix dissabte, un policia li va dir a la meva germana que havien sortit a buscar el meu pare. Quan va trucar de matinada, va agafar el telèfon un altre agent diferent. No sabia de què li parlava». Van intuir que la recerca no era tal.

«Abans d’arribar a Lourdes, la meva cunyada va haver de parar a posar la denúncia als Mossos d’Esquadra», apunta la Montse, nora del Pepe –dona del Marc–. Sense denúncia a la policia espanyola, els van dir, no activarien res. «Si va desaparèixer allà, és una cosa que no entenem bé».

Durant dies, van batre sols el bosc. En un dels rastrejos familiars, va aparcar al costat d’ells un cotxe blau. «Va arribar un home», recorda el Marc. Es va dirigir a una zona que més tard serà clau. «Un minut després va marxar, xiulant». Els va estranyar.

Roba interior

«Comencem pel nostre compte a batre el bosc i trobem, al costat del riu, una peça de roba interior, uns calçotets», explica el seu fill. En el mateix punt en què hi va haver l’home del cotxe blau. «Hi havia una zona on semblava com si algú hagués estat ajagut allà», amplia la Montse, dona del Marc. L’esmentada roba no ha sigut analitzada per la policia francesa, però «és molt probable que sigui d’ell. Utilitzava aquesta marca, i al seu equipatge en faltava un d’igual».

Després de la troballa, i la intervenció de l’alcalde de Sant Vicenç i la insistència de la família, es va organitzar la primera i única batuda oficial. Era dijous, havien passat cinc dies des de la seva desaparició. «Als cent metres es va trobar una sabata i un mitjó». De nou, tot apunta a ell. «Per la foto de l’últim dia, coincidia amb la sabata que portava». Van aconseguir que portessin un gos de rastreig. «Quan va olorar la sabata, se’n va anar directament a la zona dels calçotets. El que indica que és de la mateixa persona».

Es va batre el bosc, es va pentinar el riu. Sense resultats. Després això, no hi va haver res més. «Que ja s’havia fet tot el que es podia fer. Que si volíem fer una batuda, la féssim nosaltres. Que no podien fer res més».

Ulleres, cartera i documentació

A Sant Vicenç es va organitzar un grup amb voluntaris que arribaria a Lourdes per pentinar la zona entre les dues troballes. «Van traçar un radi amb els punts de les dues peces de roba, uns 400 metres a batre, en línia... i van pentinar el lloc». Ni ulleres, ni cartera ni documentació. Sense rastre del Pepe. No van trobar res més.

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

Gairebé dos mesos després, la recerca s’ha paralitzat. «Ja no sabem què pensar. No s’ha trobat res». Tristesa, dolor, resignació. A la impotència de no saber s’hi afegeix la distància. «Les investigacions, les desaparicions a França no s’afronten igual que aquí». L’actuació policial, sempre clau, ha cessat segons va començar. «Va passant el temps i intentes fer-te a la idea que no tindrà èxit, que era l’esperança que teníem els primers dies, trobar-ho a ell».

Rialler, parlador, bromista, amant de la petanca i del futbol, de les xerrades, els aperitius amb amics, d’una bona conversa. Malgrat viatjar amb la Penya Blaugrana, el Pepe era merengue, del Reial Madrid. Va enviduar fa quatre anys, però va decidir continuar endavant, «no tancar-se». Disfrutava de la seva gent, els seus fills, els seus nets. Era feliç. «Estem abandonats». Preguen ajuda. Allà, a Lourdes, ja ningú el busca, però la seva família, la seva gent, els seus amics, sí.