La meva novel·la mexicana

Envoltat d’aquests xandalls vermells amb sanefes asteques em sento en una d’aquestes novel·les mexicanes fascinants on fins i tot un trajecte en bus pot derivar en una aventura. Durant el vol tinc temps fins i tot d’ imaginar l’argument: una selecció d’autors barcelonins vola a la Fira del Llibre de Guadalajara, on aquest any Barcelona és la ciutat convidada. Quan estan a punt d’aterrar a Ciutat de Mèxic, se’ls informa de la confusió: els lluitadors de kick-boxing aniran a les taules rodones de la FIL mentre que ells, amb la seva exsangüe forma física i la seva alta densitat d’ulleres i diòptries, es veuen abocats a una gira de combats en rings per tota la província de Jalisco. I així m’he contagiat del tipus de narrativa de, per exemple, Juan Pablo Villalobos, autor mexicà, però també barceloní.

Quan el segon vol aterra a Guadalajara s’han perdut les maletes, però aquest no és el tema. El tema és que l’endemà visito, en el programa Ecos de la FIL, l’escola preparatòria de Lagos de Moreno. El centre és a la localitat on va créixer Villalobos, amb el qual comparteixo esdeveniment. Fins i tot ell sembla sorprès amb el que ens trobem.

Uns 400 preuniversitaris ens fan un passadís amb pancartes i ens omplen de regals. Cada tres alumnes, ens para un per mostrar-nos el seu. Apareixeran un grup de deu disfressats dels personatges d’Orquestra i deu més que van en pijama. "Perdoneu", dic, pensant que efectivament estic somiant, "¿per què aneu en pijama?". Van en pijama perquè en una entrevista, cinc anys enrere, vaig dir que ser escriptor consistia a estar un 90% en pijama, escrivint a casa, i un 10% despullat, quan fas promoció. Després, a l’auditori, diàleg amb els alumnes, escenificacions, vídeos. I un moment de pànic quan dues ballarines de ball de Jalisco ens agafen del braç i per uns segons pensem que hem de ballar a l’escenari. "M’hauria encantat veure’t sabatejar al meu poble", em diu Juan Pablo.

Notícies relacionades

Contra els joancarlistes

Auto 2030: última oportunitat

Després mengem a casa seva i la seva mare ens delecta amb un grans èxits de la cuina mexicana. Parlem de veïns que eren lluitadors emmascarats al ring, ironitzen sobre la política local i comentem el partit del Barça. Així que continua el somni i la novel·la.

Una de les novel·les de Villalobos, de fet, es titula Si viviéramos en un país normal. I el que hem viscut no és normal, en el millor sentit. Un altre dels seus llibres és No voy a pedirle a nadie que me crea. I jo tampoc demanaré als lectors barcelonins que ho facin, tot i que volo de tornada amb una panera plena de menges mexicanes regalades per aquests alumnes increïbles. També portaré màscares de lluita mexicana. Espero no creuar-me amb un equip nacional de lluita lliure, perquè vull arribar a casa amb aquest tresor. Serà la manera de recordar-me que això sí que va passar, que sí que vaig viure en una novel·la mexicana. Si els meus fills no em reben amb pancartes, tindrem un problema.