Segrest d’Anabel Segura | Cabines de telèfon, hipnosi i la veu del criminal sobre un disc de Mecano

Quan un repartidor i un lampista que havien crescut al mateix carrer de Vallecas van segrestar la jove Anabel Segura a La Moraleja (Madrid), gairebé no hi havia a Espanya telèfons mòbils ni càmeres de seguretat. Molt poques targetes de crèdit ni sistemes GPS de seguiment que facilitessin la tasca a la policia. Per no parlar de xarxes socials.

Els segrestadors trucaven llavors des de cabines de telèfons i van demanar el rescat –150 milions (de pessetes, l’euro no existia)– en una cinta de casset TDK gravada a sobre de l’últim LP de Mecano, Aidalai.

Va ser el 12 d’abril de 1993 i la policia va haver de realitzar, potser per última vegada, una caça analògica, imaginativa i artesanal en la qual va recórrer a la hipnosi, al programa ‘Quién sabe dónde’, de Paco Lobatón, i als coneixements d’un especialista de la BFK, la policia alemanya, Herman Künzel, per trobar amb els segrestadors.

Anabel Segura tenia 22 anys i era la filla gran de José Segura, empresari del sector petroquímic, i Sigrid Foles. Aquell 12 d’abril de fa 29 anys s’havia quedat al xalet familiar de La Moraleja per preparar-se els exàmens de quart d’Empresarials que estudiava a l’ICADE, una universitat privada de Madrid.

La seva família estava passant uns dies a la Costa del Sol i a casa seva només hi havia l’empleada de servei, Rosa. Cap a les dues del migdia, la jove va agafar el seu walkman i va sortir a fer fúting pels carrers de La Moraleja, una urbanització de luxe a prop de Madrid.

Una furgoneta blanca

Poc després, dos homes van sortir d’una furgoneta blanca i a punta de navalla la van ficar dins i se la van emportar. Una persona ho va veure des de lluny, Antonio, el conserge del Colegio Escandinavo. Antonio tenia bona memòria però mala vista: va explicar a la policia que havia vist dos homes joves ficar la noia a la furgoneta, però no va veure el número de la matrícula.

Va ser sotmès fins i tot a dues sessions d’hipnosi per veure si aconseguia recordar alguna dada. La primera vegada, en una comissaria; la segona, amb un especialista «barbut i estranger» que li va recomanar que escoltés les onades del mar. Va ser inútil.

Dos dies després, els segrestadors van realitzar una desena de trucades de telèfon a la família d’Anabel Segura demanant el seu rescat, totes elles des de cabines de telèfons. Llavors les trucades no es podien rastrejar amb l’exactitud que faciliten avui els sistemes de satèl·lit i la policia només va saber que algunes trucades havien passat per les línies telefòniques de la central de San Antón, que donava servei als números dels barris de Vallecas i Entrevías.

El rescat, amb taxi

La primera trucada la va fer un home tímid que fins i tot tartamudejava al demanar el rescat. La resta les va fer un altre home amb molt més aplom. Reclamava 150 milions de pessetes per alliberar Anabel.

Els segrestadors van intentar cobrar el rescat en dues ocasions. En totes dues, el portaveu de la família, Rafael Escuredo, que havia sigut president de la Junta d’Andalusia, anava en un taxi. El conductor era en realitat el cap del Departament d’Homicidis de la Policia.

En la primera ocasió, Escuredo havia de deixar la bossa d’esport amb els diners al quilòmetre 126 de la Nacional II, sota el pont de Saúca (Guadalajara). Un dels segrestadors estava amagat a la muntanya; l’altre va passar un parell de vegades amb la furgoneta, però no es va fiar i va seguir el seu camí.

El 6 de maig va tenir lloc el segon intent. Els segrestadors volien cobrar el rescat; la Policia, detenir-los. La cita era aquesta vegada al quilòmetre 160 de la Nacional 400, a prop de Tarancón (Conca).

El taxi el tornava a conduir el cap de la investigació, Escuredo, que portava al seu costat la bossa d’esport amb els diners. Al darrere, sota una manta, un policia dels Grups Especials Operatius (GEO). Al maleter, un altre.

El segrestador adormit

Un segrestador va passar amb la furgoneta, però es va espantar i se’n va anar sense recollir el seu còmplice, que estava amagat en un bosc proper i va haver de caminar diversos quilòmetres fins arribar a Conca. Quan estava a la parada d’autobús, esgotat, es va quedar adormit. Un policia uniformat el va despertar i li va preguntar què feia allà i el segrestador va contestar: «turisme».

Després d’aquest episodi, els dos segrestadors es van barallar i no es van tornar a veure fins que van ser detinguts i van portar la Policia fins al lloc on havien matat i enterrat a Anabel.

En el fragor d’aquella nit, un grup d’homes va recollir la bossa d’esport amb els diners del rescat. Els policies se’ls van tirar a sobre. Eren una quadrilla de paletes i no sabien què hi havia dins de la bossa.

La Policia va témer des del principi que Anabel Segura no estigués viva. Va aconsellar al portaveu de la família que preguntés als segrestadors detalls que només la víctima pogués saber. Per exemple, en quina ciutat d’Alemanya havia nascut la mare d’Anabel. Els segrestadors no van saber contestar: Alemanya, van insistir.

La cinta falsa

Pressionat per les preguntes del portaveu, el segrestador que portava la veu cantant va ordenar a la seva dona, Felisa, que gravés una cinta de casset fent-se passar per Anabel Segura. Felisa, una dona maltractada, mare de quatre fills i xurrera al poble de Pantoja (Toledo), va acceptar per una «por insuperable» al seu marit, segons va dictaminar la sentència que la va condemnar a dos anys de presó.

La gravació va arribar per correu a la casa de la família Segura a La Moraleja el 28 de juny de 1993. Era una cinta de casset marca TDK de noranta minuts de gravació. «Hola, pares. Vull dir-vos que estic bé, dins del que cap. Aquesta gent no em cuida malament...». La família va saber de seguida que aquella veu no era la d’Anabel.

Els «pimientos coloraos» i Mecano

Després de la veu femenina s’escoltava la del segrestador: «Si no es compleixen totes les nostres peticions en l’entrega dels diners, trenta dies després que hàgiu rebut la nostra cinta, l’executarem... El senyor portaveu de la policia sap menys que els ‘pimientos coloraos’».

Els policies no donaven crèdit al que venia després, quan el segrestador acabava les amenaces. Se sentien de fons diverses cançons del disc Aidalai, de Mecano. Havien gravat el missatge a sobre de la música. A més, també se sentia parlar un nen, el xerric d’una porta i el so d’un timbre.

Aquesta gravació va ser enviada a totes les regions policials. Es va estudiar en quines zones d’Espanya es deia l’expressió «pimientos coloraos».

El barri de Vallecas i els «pimientos coloraos». El segrestador en cap era pare de família, possiblement un delinqüent amb antecedents. El seu còmplice havia desaparegut. Però no hi havia rastre d’Anabel.

Els investigadors de la policia van fer que tots els seus confidents busquessin els atracadors que tant els havien fet treballar en els últims anys. Estaven convençuts que un d’ells podia estar darrere del segrest.

Presons i televisió

El setembre de 1994, la policia demana permís al jutge per anar a les presons i posar la cinta amb la veu del segrestador a desenes de presos de confiança per veure si la reconeixien.

Acudeixen també a la BKA, la policia alemanya, on treballa el doctor Hermann Künzel, el millor especialista llavors en anàlisi de veu. Ell triarà les frases que es difondran en el programa Quién sabe dónde, llavors dirigit per Paco Lobatón en Televisió Espanyola.

El novembre de 1994 es difonen per televisió els fragments de les trucades del segrestador elegits per l’expert alemany, que deixa fora els «pimientos coloraoos». Arriben més de 30.000 pistes a una línia gratuïta de telèfon. D’elles, els policies n’investiguen unes deu mil.

El maig de 1995, un ciutadà els truca perquè creu que coneix el segrestador: «Qui parla és Emilio ‘el Facha’, treballa de repartidor i té una furgoneta blanca».

Emilio ‘el Facha’

Emilio ‘el Facha’ és Emilio Muñoz Guadix, marit de Felisa García, amb qui té quatre fills. Va créixer al carrer Sierra Moreno del poble de Vallecas i va trepitjar la presó amb 19 anys per atracaments amb escopeta. Els investigadors descobreixen que després del segrest d’Anabel havia posat una denúncia perquè havia perdut el DNI.

Amb aquesta excusa, el truquen i graven la seva veu. Quan la va escoltar, el cap de la brigada va saber que era el segrestador. Durant tots aquells mesos, cada nit, en el camí des de comissaria fins a casa seva, ficava la cinta de casset al cotxe per sentir la veu del segrestador i no oblidar-la mai.

Un informe de la policia científica, que llavors començava a treballar a Espanya, descarta que Emilio sigui el segrestador. Les veus s’assemblen molt, diuen, però no és ell. El cap de la investigació fa cas al seu olfacte. És Emilio ‘el Facha’. Ha de ser ell.

«Assassí»

Els policies comencen a vigilar Emilio Muñoz. Punxen els seus telèfons i els dels seus pares. Senten com el seu germà li diu «assassí» per telèfon. Col·loquen micròfons a casa del germà d’Emilio i la seva dona.

Finalment, Felisa, la seva dona, truca al seu cunyat i durant la conversa li confessa que ella va gravar la cinta fent-se passar per Anabel Segura i que el seu marit la va matar el mateix dia del segrest.

Un policia va d’infiltrat i treballa en la mateixa empresa de repartiment a domicili, a prop del sospitós. Comprova que molts dies li tocava entregar paquets per La Moraleja. «Allà hi ha gent de molts diners. Agafem algú qualsevol, demanem cent milions i s’acaben els problemes», li va comentar al seu antic veí del barri, Cándido Ortiz, àlies Candy, un lampista atabalat perquè tenia deu factures sense pagar de la casa que s’havia comprat a Escalona (Toledo).

«¿Qui són els teus pares?»

Quan van arribar a La Moraleja, a l’hora de dinar del 12 d’abril de 1993, Cándido i Emilio van veure Anabel Segura fent fúting i la van segrestar. Ja dins de la furgoneta, sense saber on anar amb ella, li van preguntar: «¿Qui són els teus pares? ¿Tenen molts diners?» i van intentar calmar-la: «No et violarà ningú».

La van matar i la van enterrar unes hores després, aquella mateixa nit, a la vella oficina d’una fàbrica de maons al costat de Numancia de la Sagra (Toledo). Després van fingir que estava viva per aconseguir el rescat. El 28 setembre de 1995, la policia deté Emilio Muñoz quan reparteix paquets al barri de Salamanca, a Madrid.

També detenen Felisa i Cándido, cadascú a casa seva. Aquella nit, Emilio Muñoz porta la policia fins al lloc on van enterrar Anabel i els diu: «El negoci va sortir malament».

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

Els dos homes van ser condemnats a 43 anys i sis mesos de presó. Cándido va morir d’un infart a la seva cel·la el 2009. Emilio va sortir en llibertat el 2013, després de la derogació de la doctrina Parot.

El negoci era segrestar qualsevol persona rica de La Moraleja i demanar un rescat. La nit abans de segrestar i matar a Anabel Segura, abans d’anar al llit, Emilio ‘el Facha’ li va preguntar a la seva dona, atabalada pels deutes de la xurreria: «Felisa, ¿tu què faries amb 130 milions?».