Borja Lázaro, el jove de Vitòria que va desaparèixer a Colòmbia entre rituals wayús

5 de gener del 2014. El Borja encén l’ordinador. Fa tres mesos que el jove de Vitòria viatja per Sud-amèrica. És matinada, nit de Reis. A Santa Marta (Colòmbia) obre les xarxes socials i publica un missatge: «Wayú; el secret del temps; el ritual de l’os». Al text l’acompanyen paraules clau: #colombia #wayuu #guajira #fotografia, i un enllaç, ja caducat, a la foto del moment. Acaba de compartir un dels rituals més importants de la tribu indígena que pobla La Guajira (Colòmbia) i que es reparteix també per Veneçuela, els wayús . Se’l coneix com ‘la festa dels ossos’. Una festa a la qual no s’entra sense invitació. Una festa sagrada, que, segons les seves creences, atorga la vida eterna –deu anys després de morir– als difunts de la tribu. Va ser una de les grans fites del seu viatge, que havia de durar sis mesos. Allà va aconseguir el clímax, però també va ser on tot es va fondre en negre. Acabava d’escriure la seva última publicació sense saber-ho. Hores més tard, el Borja va desaparèixer.

«Parlar del Borja és parlar d’aventura, d’esport, viatges i fotografia», explica Ana Herrero, la seva mare. Enginyer informàtic de professió, la seva vida transcorria entre executius, ordinadors i grans edificis. L’èxit li va arribar aviat. Establert a Luxemburg, des de feia 7 anys, va decidir fer-se un regal: trencar amb tot i «agafar-se un temps per fer un viatge llarg». Sense pla establert, però amb data tornada, la del seu aniversari, al rebedor de casa de la seva mare, a Vitòria, el 6 d’octubre del 2013 li va regalar la seva última abraçada. «Em va dir que tornaria per al seu aniversari. El 21 de maig del 2014 en feia 35. Es va penjar la motxilla, i molt content, va marxar», recorda l’Ana.

Borja Lázaro en una imatge pujada per ell a les xarxes socials

Necessitava desconnectar per poder tornar a connectar. Aquest era l’objectiu d’aquest viatge. Durant els dos primers mesos, fins al desembre, va estar a Mèxic. Va passar per Ciudad Juárez, la zona de Yucatán i Mèxic DF. Des d’allà va decidir posar rumb a Colòmbia. Al seu quadern va anotar Santa Marta, La Ciudad Perdida i Cabo de la Vela, a La Guajira. Ho va complir tot. En aquest últim, La Guajira, va ser on va establir contacte amb els wayús, on va aconseguir el seu moment més impactant –immortalitzant la festa dels ossos-, on va desaparèixer i es va parar el temps.

Desembre del 2013: la festa dels ossos

«Quan arriba a La Guajira descobreix que els wayús anaven a celebrar la festa dels ossos», explica l’Ana. «Els va demanar permís per fer un reportatge i el van admetre, tot i que no sol ser el normal». El ritual, de sagrada importància, «és una tradició important per a ells. Al cap de 10 anys una persona que el mort deixa assignada neteja els seus ossos per fer un enterrament definitiu. Les protagonistes del que el Borja va fotografiar eren una àvia (la difunta) i una neta (l’encarregada de netejar)», segons li va explicar a l’Ana el seu fill quan va acabar de fer-ho. Amant de les cultures, del fotoperiodisme social, el Borja va conviure amb els wayús un temps, fins que va arribar Nadal. Conscient que no és habitual que convidin a ningú al seu gran ritual, va prometre que tot i que se n’anava, tornaria a La Guajira, amb fotos impreses per entregar-les-hi en senyal d’agraïment. Així ho van acordar. Els wayús l’esperen. Una de les fotografies que va fer Borja Lázaro a ‘la festa dels ossos’ dels wayús

Gener del 2014: la seva última parada

Després de passar el Nadal amb uns amics a Bogotà, el Borja decideix reprendre el viatge. Abans d’allunyar-se, vol complir la seva promesa: entregar l’àlbum de fotos als indígenes. «Si no fa això, no hauria tornat a aquesta zona de Colòmbia, perquè ell hauria seguit el seu camí», explica l’Ana. El 6 de gener, l’endemà de la seva última publicació a les xarxes socials, va contactar amb la seva família. «Va ser des de Santa Marta, ens va dir que anava a donar-los les fotos, que no tindria cobertura durant un temps, que no ens preocupéssim i que tornaria a escriure’ns».

No hi va haver més missatges. El Borja va desaparèixer la matinada del 8 de gener. A l’hostal en què es va allotjar –Pujuru– va aparèixer la seva roba, el seu ordinador i la seva càmera. També les seves vambes. Després de set anys d’enquistada investigació, només s’han obtingut dubtes, silenci i misteri.

Set anys de difícil investigació

 A milers de quilòmetres del Borja, a Vitòria, l’alarma va començar a sonar a mitjans de gener. «Eren massa dies sense tenir notícies», recorda la seva mare. El 23 de gener ja no podien més: «Vam intentar connectar-hi i, com que no vam poder, el meu fill va anar a denunciar». A la comissaria de l’Ertzaintza va arrencar aquell mateix dia la recerca –conjunta amb la policia colombiana i el seu Grup Antisegrest i Antiextorsió (Gaula)–. Aquell dia es creen els primers cartells. Arrenca la difusió, havia desaparegut Borja Lázaro, l’etern viatger.

 «La policia colombiana va anar a l’hostal. Allà pensaven que el Borja se n’havia anat sense pagar. Ens van confirmar que no el veien des de la matinada del 8 de gener. Havia estat prenent alguna cosa amb altres turistes i després no hi ha més», lamenta la seva mare. L’última imatge que es té del Borja és d’aquella matinada, a l’hostal en què dormia, baixant de la seva hamaca. Només portava el telèfon, que està apagat des d’aleshores. «Vam perdre tota comunicació, vam perdre el Borja».

Amb un sistema judicial i policial diferent, les complicacions són totes. La por dels possibles testimonis, per ser en terreny hostil, els silencia. Els milers de quilòmetres de distància i la falta d’indicis han convertit en gairebé impossible trobar respostes, trobar el Borja. Set anys després no hi ha res. No hi ha un sol fil per estirar. Accident, segrest... Descartada la hipòtesi principal, la del rapte, «ja que no ens han demanat mai res ni han donat una fe de vida», la vida de l’Ana s’ha transformat per complet. Set anys després de l’última abraçada amb el seu fill Borja viu «per buscar, buscar i buscar. Buscar-lo a ell, buscar la forma que el busquin, buscar la forma que no s’oblidi».

Notícies relacionades

Un helicòpter s’estavella a l’M-40 de Madrid i deixa tres ferits lleus

Una dona en coma i el seu fill de quatre anys ferit després d’incendiar la seva parella la seva vivenda a Tenerife

 L’Ana, la mare guerrera que es va reinventar, que temia la informàtica malgrat que el Borja era enginyer, i que ara l’ha convertit en la seva principal via de comunicació, contempla, entre recerca i recerca, la seva col·lecció de marionetes. Moltes les hi va regalar el Borja. Li donen força, aire. «Solia portar-me’n una de cada país que visitava. Era detallista i, a més, sabia encertar-la». La seva lluita ara se centra a tornar a difondre la imatge del Borja a Colòmbia. «Necessito que es trenqui el silenci. Necessito trobar el fil per estirar. Al principi tenia l’esperança que tornés, ara tinc esperança a saber». 

Dorm amb el telèfon al coixí. Somia, desperta, amb aquella trucada que li doni alguna resposta, amb «aquella trucada que no arriba». La distància amb Colòmbia posa pedres en una motxilla que porta set anys de pes. La porta a sobre. Tot i que pesa, cerca, camina, no la deixa anar.