Confinament municipal
Controls policials a l’accés a la carretera de les Aigües de Collserola
Allau de cotxes, corredors, ciclistes i famílies per arribar al tram verd més famós de Barcelona
Ni el vent ni les restriccions sanitàries han resultat dissuasoris i el camí era un formiguer
Periodista
Especialista en Successos, tribunals, assumptes policials i de cossos d'emergències
Ubicada/t a Barcelona
ver +
La carretera de les Aigües presentava aquest diumenge al migdia una gran afluència. Ciclistes, corredors, passejants i gossos han omplert el tram verd més famós de Barcelona, el que uneix el barri de Penitents amb Esplugues de Llobregat, nou quilòmetres de pla que retallen la serralada lateralment, un mirador amb vista al mar amb la ciutat desplegada en la seva totalitat com una alfombra urbana. Ni tan sols la por de ser sorpresos pels controls policials o la presència d’un vent hostil han dissuadit els ciutadans a la recerca de sol i aire descontaminat. Omplir els pulmons abans de dilluns.
Els Mossos d’Esquadra han situat una patrulla al principi del carrer de Ferrer i Bassa d’Esplugues, que en temps prepandèmics utilitzaven els cotxes per arribar a la plaça Mireia i començar allà el recorregut de les Aigües. La capacitat intimidatòria de la presència policial era relativa. Molts conductors han aparcat abans de superar-lo i han seguit a peu. D’altres han mirat d’esquivar-lo sortint al mateix carrer des d’afluents posteriors. Aquesta segona estratègia també s’ha vist curtcircuitada per una segona patrulla de la Policia Local d’Esplugues, amb un control que ha provocat que alguns turismes es veiessin atrapats. «Ja era hora que algú posés sentit comú», protestava una ciclista que havia de pujar pel carril de sentit oposat perquè el seu estava bloquejat per l’embús.
El confinament municipal prohibeix sortir del terme de la població on s’està empadronat. No obstant, les restriccions sanitàries sí que deixen creuar la frontera imaginària entre pobles si es fa durant una activitat esportiva. És a dir, els veïns de Barcelona podien anar fins a la carretera de les Aigües des de l’accés d’Esplugues si havien arribat corrent o amb bicicleta. Costa d’imaginar –per motius obvis– que tots els que hi eren haguessin arribat al cim pels seus propis mitjans i no gràcies a un motor. I costa encara més d’imaginar que fossin tots d’Esplugues. El més probable és que la majoria fossin veïns de Barcelona que saben que cada vegada resulta més complicat entrar a les Aigües des de l’accés oposat, el de l’avinguda del Tibidabo.
Saltant-se o no els límits municipals, a la carretera els que passejaven portaven la mascareta i no hi havia grups que semblessin desbordar les bombolles familiars. Per als corredors no era fàcil mantenir el ritme i per a les bicicletes tampoc ho era mantenir l’equilibri a tan poca velocitat. Els gossos anaven a la seva. I el vent, per ingrat que resultés, també havia netejat el cel.
No és una fotografia estranya en les últimes setmanes. Llocs com les Aigües, la muntanya de Montjuïc, les platges del litoral barceloní –on han proliferat els camps de vòlei platja) o avingudes com la Diagonal o com la que ressegueix el riu Besòs es converteixen en formiguers els dies festius.
