Menorca, essència mediterrània

Una destinació que permet que sigui el viatger qui marqui en tot moment el compàs

Menorca, essència mediterrània
9
Es llegeix en minuts
El Periódico

L’illa més occidental de les Balears desprèn una rara atracció, una aura de lloc perdut, una sensació de refugi on fugir d’alguna cosa sense saber per què. «Hi ha llocs que coneixem fins i tot abans d’arribar-hi, com si els haguéssim somiat o pertanyessin a la nostra imaginació», diu Carlos Garrido a la seva obra ‘Menorca Mágica’. Petita però sofisticada, complexa però manejable, res pot impedir que la calma defineixi part de la seva essència, fins i tot en aquests mesos d’atrafegament en què es veu sacsejada per la invasió turística. Perquè l’estiu, bé és cert, és una desfilada de iots sense remei, una capa de cossos al sol, un tragí de caldereta de llagosta i gelats al passeig marítim. Però hi ha una cosa que perviu més enllà de l’enrenou de l’estiu. Menorca és el mateix estat d’ànim, el moment vital en què es triï conèixer-la. I així pot ser tranquil·la o bulliciosa, rutinària o excepcional. Pot alterar o apaivagar l’esperit. Pot no tenir res i, no obstant, contenir-ho tot. Fins i tot l’absència.

Una illa per caminar

Illa d’història dramàtica i paisatge harmònic, Menorca és també un punt i a part respecte a les seves germanes d’arxipèlag. Més serena i menys comercialitzada que Mallorca, més autèntica i menys festiva que Eivissa. Amb més possibilitats que la minúscula Formentera. Sí que hi comparteix els trets que són un aparador del Mediterrani més pur. La llum, la vegetació que s’acosta fins a besar la vora, la riquesa cromàtica d’unes aigües que en res envegen la sensualitat del Carib, la brillantor impossible dels mars del sud. I també els penya-segats, els fars solitaris, els illots, els pobles deliciosos, les festes tradicionals, la gastronomia exquisida. Es comença a estimar aquesta illa pel mar, com un enamorament sobtat.

Per això són els seus 290 quilòmetres de litoral que donen lloc a una constel·lació de platges: petites cales o llargues sorres, de tons vermellosos o d’un blanc immaculat, de caràcter salvatge o plenament urbanitzades. Cal recórrer-les a poc a poc. I després agafar les seves carreteres secundàries. Internar-se pels seus camins. Escorcollar la solitud dels seus camps, el silenci dels seus boscos, l’essència d’una ruralitat que es manté intacta per a qui decideixi descobrir-la. I si és a peu, amb bicicleta o fins i tot a cavall, molt millor. Perquè sobra dir que Menorca és terra de caminants, d’aquells a qui agraden els passejos intimistes a la recerca d’insospitades belleses. Per això hi ha el camí de Cavalls, que és l’estrella del senderisme. Es tracta de la ruta homologada GR 223, que recorre en 20 etapes (uns 10 dies) tot el perímetre de l’illa. Un camí històric que antany unia les torres de defensa i avui suposa una mirada intensa als enclavaments més escènics: platges, masses forestals, àrees protegides d’interès botànic i ornitològic...

Tot perfectament senyalitzat amb plafons informatius. Sense massa dificultat, sense desnivells acusats i amb la possibilitat d’emprendre’s en qualsevol tram. Per això és apropiat per a totes les persones amb una mínima resistència física. I per això s’ha convertit en la millor manera de moure’s, sempre a poc a poc, perquè, com diu un proverbi menorquí, ‘com més frises més tropises’ (com més corres, més ensopegues).

Tots els matisos del mar

Al camí de Cavalls el mar és sempre present. Aquest mar pel qual es ve a Menorca, per amarar-se de tot el blau que cap a les seves aigües. Turquesa, maragda, malaquita o, fins i tot, violaci. El difícil és escollir entre tanta porció del paradís. Al nord destaca cala Pilar, amb un brutal contrast entre turons vermells i sorra daurada. També cala Pregonda, amb aquests fotogènics illots que han sigut portada de dos discos de Mike Oldfield. I Cavalleria, al peu del cap del mateix nom, el sortint més septentrional de l’illa. A l’est no s’han de perdre cala Presili i cala Tortuga. I al sud tocaria explorar el grup de caletes que s’estén entre punta Prima i cala Galdana, dues platges urbanitzades que no per això perden la seva bellesa: Binidalí, son Bou, cala Escorxada, Trebalúger, cala Turqueta, son Saura... També les imprescindibles germanes que són un prodigi d’exotisme: d’un costat, Mitjana i Mitjaneta, i d’un altre, Macarella i Macarelleta. A totes, el banyador és un accessori opcional.

És clar que no tothom compta amb prou temps o ganes per fer el camí de Cavalls, per la qual cosa molts opten per l’alternativa del cotxe o la moto. Diferent cadència, és clar, però que també permet combinar-ho amb caminades puntuals. Amb qualsevol d’aquests vehicles la clau serà seguir la carretera que uneix Maó amb Ciutadella, la mateixa que, com una espina dorsal, divideix l’illa en dues parts. Sa Tramuntana, al nord, és fosca i ondulada, entapissada de boscos d’ullastres i alzines, amb una costa accidentada on se succeeixen barrancs de gairebé cent metres, platges de pedres i sorra negra. Es Migjorn, al sud, és més homogènia i regular, amb cales de sorra blanca i fina abraçades per penyals i pinedes, amb fons clars que propicien una transparència enlluernadora.

Ciutats amb caràcter

Esquivada al sud-est de l’illa, la capital, Maó, és la ciutat més pròxima a l’aeroport, cosa que la converteix en la porta d’entrada. També és la localitat emplaçada a la punta més oriental d’Espanya, és a dir, la primera que veu sortir el sol, amb la càrrega mística que això implica. I és, a més, un dels ports naturals més imponents d’Europa. Cal passejar pels seus sis quilòmetres i admirar el reflex de la llum en els seus palaus burgesos i aristocràtics. I agafar, si és possible, una golondrina per acostar-se als seus dos illots: el del Rei i el de Llatzeret, també anomenat de la Quarentena perquè aquí s’aïllava els sospitosos de tenir malalties contagioses. A Maó el centre històric deixa despuntar l’església neogòtica de Santa Maria, que competeix amb l’ajuntament i la seva torre heretada dels anglesos, que van dominar l’illa al segle XVIII.

A l’estiu, quan el tràfec es concentra a les assolellades terrasses del port, perdre’s per aquest entramat pot ser una opció agradable i refrescant. Al pas aniran sortint els seus edificis modernistes, el Teatre Principal, que data de 1829, i locals amb un encant irresistible com l’hotelet Jardí de ses Bruixes. Però el més divertit serà deixar-se portar i descobrir els seus animats mercats, on locals i turistes adquireixen els productes de la terra: el del Claustre i la Peixateria Municipal són espais gastronòmics en què fer la compra passa, gairebé necessàriament, per prendre uns vins. En les nits caloroses es pot disfrutar de música en viu sota les estrelles.

A l’altra punta de l’illa, Ciutadella és una ciutat de marcat regust mediterrani. De sobte és com ser a Itàlia: terres empedrats, porxos, una catedral gòtica, palaus renaixentistes... Tot molt ben conservat, impecable, cosa que li ha valgut el títol de conjunt historicoartístic. Passejar pels seus carrerons és una delícia en què, més enllà de les seves fites monumentals (les esglésies, el molí des Compte, el castell de Sant Nicolau), convé visitar les botigues. És el lloc on fer-se amb unes avarques, el típic calçat menorquí que va néixer com les espardenyes humils dels camperols i que avui exhibeix sofisticats dissenys. Tampoc ens hem de perdre el port, especialment a la llum dels fanals nocturns, quan és ideal per sopar un bon peix.

Cultura immemorial

Entre les dues ciutats hi ha aquesta altra Menorca interior, que no viu pendent del turisme. La Menorca que està travessada per centenars de camins emmarcats per ancestrals murs de pedra. Aquestes parets seques, que serveixen per demarcar les parcel·les i protegir els cultius, formen part del paisatge tant com els fars (des del de Cavalleria fins al de Favaritx) i la llarga llista d’elements defensius que s’expliquen per la posició estratègica de l’illa: la fortalesa de la Mola, el castell de Santa Àgata, el fort Malborough, la torre d’en Quart...

Endinsar-se per aquests camps permet arribar a pobles com es Mercadal o Ferreries, on els veïns veuen passar la tarda davant una copa de gin (la ginebra heretada de la dominació britànica) mentre protesten per la fúria de la tramuntana, el vent que fueteja Menorca quan el clima és rúfol. També permet descobrir llocs privilegiats com son Vives, un agroturisme a gairebé 300 metres d’alçada, amb espectaculars vistes a la costa, la muntanya Toro i els bromosos cims de s’Enclusa.

Aquí, en aquesta finca amb hort ecològic i un petit taller on fan formatge artesanal, es poden fer passejos pel camp amb els seus cavalls de raça menorquina. Imprescindible per la seva bellesa és el poblat de Binibeca, tot i que molts li retrauran falta d’autenticitat. És cert que es tracta d’un emplaçament turístic que va ser creat a principis dels anys 70 per recrear una vila de pescadors, però no deixa de captivar l’encant dels seus carrers estrets, conformant un laberint, ni l’essència mediterrània que regna entre les cases emblanquinades. Repassar la faceta rural suposa també topar amb les empremtes no només dels cartaginesos, grecs, romans, visigots, àrabs, francesos i anglesos que en algun moment van ocupar l’illa, sinó també amb qui molt abans van deixar constància d’una fascinant cultura prehistòrica.

Notícies relacionades

És la Menorca talaiòtica que va florir cap a l’any 1400 aC i que va deixar abundants vestigis: taules, talaiots, navetes, menhirs... Hi ha un catàleg superb: Cúrnia, Torelló, Trepucó, Torrellafuda, Torretrencada, son Catlar... Des de temps immemorial, la pedra dibuixa el paisatge. Modelada per la insistència del vent i el mar, però també per la mà de l’home. Perquè amb ella s’han construït els edificis dels pobles i les ciutats. Marès en diuen i és un material que embolcalla com cap altre la llum mediterrània. Del seu ús, ja extingit, queda una mostra preciosa en el que s’ha dit Lithica.

Unes pedreres recuperades per l’arquitecta francesa Laetitia Lara com un espai singular: laberints i formes cúbiques que són una ostentació de la geometria i que, en el seu marc, cada estiu celebra el Festival Pedra Viva, amb concerts, dansa i teatre. La pedra també és la protagonista a la cova d’en Xoroi. Es tracta d’una gruta natural penjada entre el cel i el mar que acull un relaxat bar durant el dia i una animada discoteca a la nit. En la transició entre les dues facetes s’esdevé el seu moment màgic: la posta del sol. És llavors quan l’illa recupera, durant uns segons, la seva distància amb el món.