"Si tinc una urgència, el Clínic és al costat"

La de David Noguera i Aurora Mendoza és una de les més de mil famílies que, al llarg d’un any, són acollides per una de les entitats socials de Barcelona que ofereixen allotjament a pacients i els seus acompanyants arribats d’altres punts de Catalunya o de l’Estat que han de rebre tractament mèdic a la capital catalana. "Som aquí perquè de vegades la vida et dona una hòstia i l’has de saber encaixar", resumeix ell tot just entrar al pis del districte de l’Eixample on està instal·lat amb la seva dona fa un mes i mig.

El procés fins a arribar al pis on són no va ser fàcil. Noguera portava una vida activa com a professor en una escola de Santa Coloma de Farners (Selva) i era jugador i entrenador d’hoquei patins en diversos clubs de la zona. El febrer de l’any passat, va començar a notar-se molt fatigat i després de diversos diagnòstics poc clars, al juny el servei d’hematologia de l’hospital de Vic li va confirmar que tenia un tipus de leucèmia. "Allà va ser quan jo em vaig ensorrar i ell es va quedar tranquil perquè ja sabia el que tenia", comenta Mendoza.

El seu diagnòstic només li permetia tractar-se amb un trasplantament de medul·la òssia, així que després d’uns mesos d’espera perquè els nivells de plaquetes fossin els adequats, Noguera va començar amb la primera fase del tractament a l’octubre. Ja llavors, de la mà de la treballadora social del departament d’hematologia de l’Hospital Clínic, Montse Duch, es van posar en contacte amb una fundació per passar allà la primera setmana. En aquest cas, la Fundació Petit Món els va aconseguir un pis a Barcelona on van passar una setmana per rebre les primeres dosis del tractament.

Tot el tema dels trens

Des de llavors, el tractament l’obligava a posar-se una injecció cada dia durant uns cinc mesos. Noguera podria haver optat llavors per quedar-se ja a Barcelona, però va decidir fer el trajecte de Vic a Barcelona cada dia. "Ens va agafar tot el tema dels trens després de l’accident de Gelida… Ens quedàvem a la Meridiana una hora aturats…", recorda Mendoza. Tot i així, la parella va preferir continuar a casa seva durant aquells mesos. Normalment, per als tractaments diaris que requereixen trajectes que superen els 50 quilòmetres les fundacions ja ofereixen allotjaments per evitar els viatges. "No tenia res a fer, havia parat del tot, així que no m’importava", rememora Noguera.

A principis d’abril, el Clínic va trobar un donant de medul·la compatible amb Noguera i a partir d’aquell moment la necessitat de ser a prop del centre de referència en cas d’urgència ja no donava més opcions a la parella que traslladar-se a Barcelona. Ells, això sí, no van haver de preocupar-se de res. "Abans d’ingressar-me, Montse Duch ja es va posar en contacte amb nosaltres i ens va comentar que havia trobat un pis d’una fundació i el mateix dia que vaig ingressar, l’Aurora ja va poder quedar-se aquí", recorda ell, emocionat.

"Com a professor estic fart de dir a l’escola que hem d’omplir un munt de documentació per a tot… I trobar una persona com la Montse, eficaç, eficient i que el que t’ofereix avui t’ho dona demà, no té preu", explica Noguera, que només té paraules de lloança per a la treballadora social.

Ajuda psicològica

Així, des del mateix dia en què Noguera va ingressar, la seva dona va accedir a un dels pisos de la Fundació Jubert Figueras. "Al principi va ser un xoc", explica aquesta administrativa de professió, acostumada a un ritme de vida més tranquil que el de la capital catalana. "Al principi no sabia ni on anar a buscar un entrepà", diu fent broma. Per fer més fàcil l’adaptació, i també que Mendoza sabés com acompanyar el seu marit durant el tractament, van rebre una ajuda piscològica al Clínic que també volen posen en valor. "Passen per planta, no has d’anar tu a buscar-los".

Notícies relacionades

Una IA proposarà alternatives als alumnes d’FP sense la plaça sol·licitada

Carme Sánchez, psicòloga clínica i sexòloga: "Els fills porten fatal que les seves mares siguin sexualment actives"

Les primeres setmanes al nou pis, mentre el seu marit estava ingressat, van ser dures. "Entrava a la seva habitació del Clínic i estava més tranquil·la que no pas al pis", recorda Mendoza, que amb el pas dels dies i ja amb Noguera sota el mateix sostre, va anar millorant i ha anat aprenent a disfrutar de la ciutat. "Ara tinc una llista amb els barris o llocs que vull visitar", exposa.

Des d’aleshores, Noguera evoluciona segons el previst. Ell ja pensa en l’opció de deixar el pis disponible i continuar amb el tractament a Vic si la cosa continua anant millor. "Així el pot utilitzar una altra persona que vingui de fora", defensa. No obstant, en aquests casos el tractament requereix un període d’observació d’uns tres mesos. "I aquests no te’ls treu ningú", li recorda el seu referent de la Fundació Jubert Figueras, que li demana que sigui una mica "egoista" i prioritzi la seva cura.