Enric Vélez, metge i caçador: “Ara s’entén que som necessaris, però encara se’ns veu com a delinqüents”

El Departament d’Agricultura va comunicar el 22 d’abril que a Castellbisbal (Vallès Occidental) s’havia detectat un cas de pesta porcina africana en senglars i que el municipi passava a la zona d’alt risc. El 7 de maig, va informar que n’hi havien confirmat un altre. També quatre a Molins de Rei i quatre més a Sant Cugat del Vallès. Des que es va anunciar del primer cas a Collserola, a tocar del centre de recerca IRTA-CReSa al campus de l’UAB a Bellaterra, el 28 de novembre de l’any passat, ja són 49 els focus notificats amb un total de 306 casos de senglars positius en 12 municipis.

El propòsit del Govern va ser eliminar tots els senglars de la zona de risc, entre 8.000 i 10.000 exemplars, i la meitat dels entre 125.000 i 180.000 que es calcula que hi ha a Catalunya. Va mobilitzar tots els efectius especialitzats dels Mossos d’Esquadra, Agents Rurals i la Unió Militar d’Emergències (UME), substituïts després pels equips de control cinegètic de l’empresa pública Tragsa, i va demanar la col·laboració de les societats de caçadors del país (n’hi ha més de 900). A començaments de maig, se n’havien matat 4.925 i 26.587 respectivament, segons les dades oficials del Departament.

"És que amb els recursos de què disposem i per l’orografia i la gran massa forestal de Catalunya, és molt complicat eradicar la població de senglars dins del radi de 20 quilòmetres al voltant de Cerdanyola, ni tampoc serà possible eliminar la meitat dels que hi ha a tot Catalunya."

Per tant, és qüestió de temps que la pesta porcina salti a l’Anoia?

Esclar. Perquè el bosc no té fronteres. Encara que matessin avui tots els senglars que hi ha dins de la franja de 20 quilòmetres —que no sé com ho faríem!—, aquí dalt hi tenim el Bruc des d’on veus Rubió o Calaf. Els senglars poden caminar 50 quilòmetres en una nit. No sé com es pot vigilar això. Parlem d’un virus que no hi ha tanca que el pari. Es transmet per l’aire, per les femtes, per la saliva, per la respiració, pel contacte d’un animal amb l’altre… i es pot mantenir latent durant mesos. De fet, hi ha casos descrits de més de dos anys de pervivència! Esadir, que per molt que eliminis els senglars d’una zona, el virus s’hi mantindrà i el dia que n’entri un altre i s’infecti, tornarem a començar. És gairebé impossible controlar-ho totalment perquè des de dins de la zona infectada es pot transportar cap a fora per la roba, amb els gossos, amb les motos… sóc pessimista.

I, per tant, també era qüestió de temps que arribés a Catalunya?

Evidentment. Perquè cada vegada apareixien focus més a prop, que la pesta s’anava acostant des del primer cas que va sorgir a Geòrgia, l’any 2007. Des d’allí es va propagar a l’Europa de l’est i la Unió Europea. Al 2014 ja era als països bàltics i Polònia. Si n’hi havia a tocar de França, era qüestió de temps que ens entrés.

Havíeu avisat?

Sí, des de fa tres anys que ho anem advertint des de l’Agrupació, perquè era molt previsible com us dic. Vam enviar cartes als presidents del Govern que hi ha hagut, al Departament i als parlamentaris avisant-los que l’amenaça la teníem cada cop més a prop i que seria inevitable que ens aparegués un brot si no es prenien les mesures adequades.

S’ha actuat tard?

Sí, totalment. I no ho entenem perquè estem parlant del sector porcí que mou més del 5 per cent del PIB català. Tot i que l’amenaça era real, no hi havia un protocol de com actuar immediatament. A la primera reunió que vam fer a la conselleria, vaig preguntar per què, si a Txèquia, Alemanya, Romania, per exemple, s’aïllen les zones infectades amb tanques separades per cinc metres amb l’objectiu que una bèstia de la zona infectada no pugui entrar en contacte amb una altra de fora, aquí Catalunya s’ha trigat tant a fer-ho.

I què li van respondre?

Que és molt difícil de tancar el país per l’orografia que té, per la despesa que suposa, pel vandalisme, perquè hi ha animalistes que obren les tanques…

Les mesures que a’han adoptat són correctes?

El que s’ha fet, i em sembla bé, és que a la zona infectada només hi actuïn els cossos d’elit i els professionals perquè el més important és que els animals no es belluguin i no desplacin la malaltia. Per això ara sí, després de dos mesos, instal·len tanques que, encara que no ho diguin, s’hauran de mantenir durant molt de temps. Però, és molt complicat. La prova és que primer es va establir una zona zero de sis quilòmetres al voltant del primer cas a Bellaterra i que ha anat ampliant-se. I ara ja no es parla de zona zero sinó de zona d’alt risc i de baix risc, que és on som nosaltres.

Quin paper hi jugueu els caçadors?

Nosaltres actuem fora de la zona infectada. El que se’ns demana, i és el que fem, és eradicar tots els senglars que puguem per mirar d’eliminar els animals que podrien fer de pont i escampar el virus.

La temporada no acaba al març?

Depèn de les colles però, en general, sí. La majoria plega entre finals de febrer i començaments de març. S’ha autoritzat caçar a la zona de risc fins al 21 de desembre i ens han informat que avançaran la temporada al juny, amb certes condicions perquè s’ha de deixar un període lliure per facilitar la reproducció de les espècies que crien a terra, com la perdiu roja o el gall fer.

Us havíeu queixat d’haver de retirar els cadàvers i recollir les mostres. S’ha resolt?

Aquesta n’és una altra. Hem de retirar el senglar mort, carregar-lo al cotxe i dur-lo al contenidor més proper, que pot estar a uns quants quilòmetres —si no ho fas et poden denunciar—, recollir les mostres i dur-les a la delegació del Departament a Igualada… per a un caçador sol no és viable. Seguim pendents que acceptin que puguem actuar com fan ells, geolocalitzar la bèstia morta i enviar-ne les coordenades perquè siguin els professionals qui en prenguin les mostres i el retirin.

S’arribarà a saber mai com va arribar?

No ho sé. S’han dit moltes coses. El que és evident, com expliquen els veterinaris, és que si el virus hagués entrat amb un senglar infectat haurien anat trobant animals morts i els investigadors tindrien fàcil traçar el recorregut de la malaltia. El que és lògic és pensar que si el primer cas ha estat localitzat a 300 metres d’un laboratori que estava treballant amb el virus per fabricar-ne una vacuna, és que ha sortit d’allà. Però, oficialment ho han negat i ho hem de creure. Ara, tampoc em sembla rellevant, a no ser que fos un sabotatge, una de les teories amb què també s’ha especulat.

Creieu que amb aquesta crisi canviarà l’opinió sobre els caçadors?

Mira, no ho sé, perquè atacar i collar els caçadors sempre dóna vots. He anat a moltes reunions amb tots els grups parlamentaris i tots accepten que som necessaris, però també ens manifesten que no ho poden expressar.

Quines limitacions teniu?

Ostres! Som necessaris, però la realitat és que ara mateix un caçador és vist com un delinqüent. Potser sí que amb la crisi de la pesta es comença a entendre el paper que juguem. Malgrat això, la normativa que ens regula és brutal. El caçador és l’únic aficionat que requereix d’un certificat psicotècnic. No podem estar prop dels camins, se’ns ha reduït la munició que podem dur al carregador, ja que de sis cartutxos vam passar a cinc i, actualment, a tres. El Departament regula les espècies que podem caçar, les quantitats, els períodes, els llocs, les modalitats… el proteccionisme de la fauna que s’ha fet és brutal i irracional.

És la causa de la plaga de senglars i de cabirols?

Esclar. La població d’ungulats ha crescut de manera desmesurada. Per exemple, els cabirols estan fent molt de mal. Però sembla que la vida del cabirol o del senglar valgui més que la del pagès que veu com li destrossen els sembrats i li fan malbé les collites.

Notícies relacionades

¿A qui afecta avui, dimecres 20 de maig, la vaga de professors a Barcelona i Catalunya? ¿On toca demà dijous?

La jutge substituta que va reactivar la investigació

També es va tard amb el cabirol?

És que sempre s’actua de manera reactiva, quan el pagès es queixa o quan apareixen els problemes, siguin accidents de trànsit, zoonosis, etcètera. El cabirol es va reintroduir als anys noranta sense pensar abans que si no tenia depredadors es reproduiria excessivament i es convertiria en un problema de primera magnitud. Ara s’intenta contenir. En algunes comarques, es donen més permisos per caçar cabirols que no pas de senglars, imagina’t si n’hi ha. Però, encara hi ha massa traves administratives en una situació de descontrol greu com és la del cabirol que, com ha passat amb la del senglar, acabarà per donar problemes seriosos.