"Per a qui té el gen del col·leccionisme, és com una droga"

Ha arribat a tenir 25.000 còmics. Fent sacrificis, s’ha quedat amb 7.000, sobretot d’autors francobelgues. Li hauria fet il·lusió ser escriptor, però Just Cortès (Manresa, 1969) ha acabat sent Subdirector General de Selecció de la Funció Pública, el càrrec tècnic més elevat dins l’organisme de la Generalitat que dirigeix les oposicions a funcionari. S’ha llicenciat en Filologia Catalana, Filologia Hispànica, Dret i Ciències Polítiques, però el llibre que més li agradaria tenir és l’àlbum d’Espirú que li falta.

Cal tenir 7.000 còmics?

No, però hi ha qui té el gen del col·leccionisme. He col·leccionat cromos, segells, vinils, llibres i còmics. Sembla que els que tenim aquest gen som sobretot homes, que ens hi dediquem fins als 30 anys i ens hi tornem a posar passats els 40, quan tenim la vida més resolta i volem tornar a reviure la infantesa. Jo vaig començar amb els Mortadelos i una cosa va portar a l’altra. És una droga.

Mortadelos per què?

La meva família era molt humil, però la meva mare comprava tots els llibres i enciclopèdies que podia, suposo que perquè hi veia un ascensor social. Això em va animar a llegir. I, de tant en tant, també queia algun Mortadelo del Sobrerroca. De vegades venien amics a berenar i, quan marxaven, la meva mare els en regalava un. Jo pensava: no li donis! Allò ho tinc clavat com un trauma! (riu)

I al final ni li cabien a casa.

Sí, tenia el pis ple i amb moltes col·leccions reiteratives. No els podia ni llegir, no donava l’abast. Per exemple, de l’Espirú, que és el meu personatge de referència, havia arribat a tenir set versions diferents del mateix àlbum. Del Tintín, tot i que jo sóc més de l’Astèrix, en tenia en anglès, en llatí... O sigui que, tot i que sap molt greu, vaig començar a vendre i ara tinc més qualitat que quantitat.

El tebeo ha estat l’entrada a la lectura per a unes quantes generacions. Ara ja no, i no sembla que tingui un substitut.

No. Els meus fills podien haver llegit milers de còmics, i han preferit les pantalles. Potser és que em faig gran, però em sembla que l’EGB potser no ensenyava moltes coses, però feia llegir més. Avui tot és molt audiovisual i no es llegeix, tot i que suposo que, si has crescut amb les pantalles, hi pots llegir còmics.

Quin és el seu preferit?

L’Espirú de l’etapa de Franquin. Quan ell ho va deixar l’editorial el va continuar amb altres autors. Els dels anys 80, Tome i Janry, encara estaven bé, però els posteriors ja no.

Amb l’Astèrix ha estat similar?

El Goscinny era un escriptor brutal, i quan va morir ja no va ser el mateix. Els primers només amb l’Uderzo no estaven malament, però del 26 o 27 en endavant són un desastre.

La força del còmic francobelga s’explica per Hergé?

Hergé era un gran negociant. Tenia tant sentit comercial que, per introduir-se a Gran Bretanya, va agafar «L’illa negra», que era dels anys trenta, i en va fer una versió modernitzada amb cotxes, trens i vestuaris dels quaranta. Però Tintín era un còmic benpensant, per a nens burgesos. Trobo que li falta un punt trapella que sí que tenen l’Espirú i l’Astèrix, per exemple. I hi ha altres autors molt influents que van elevar al món adult el que era per a infants: Moebius, per exemple, que és sensacional, o Richard Corben, o Hugo Pratt amb el Corto Maltès.

Tintín va obrir una finestra al món a molts joves. Ara ho deu fer Ryanair.

Sí, és clar, als anys vint o trenta les aventures d’un noi al Congo, la Xina o Amèrica del Sud eren una manera de descobrir el món per a gent que no tenia possibilitat d’anar enlloc. Avui que tothom pot viatjar el descobriment de coses noves es fa d’una altra manera.

Tintín i Astèrix són símbols nacionals?

Jo crec que això és una visió catalana una mica distorsionada. Aquí som molt de Tintín i d’Astèrix per les editorials Joventut i Júnior, que els van portar els anys seixanta, però a Bèlgica i a França hi ha moltíssim còmic i són uns clàssics entre altres clàssics, no més.

Aquí el còmic ha estat molt lligat amb l’underground. Ara no sembla gaire jove.

El còmic va ser una plataforma per als hippies americans perquè era un mitjà alternatiu i barat, i aquí es va copiar el model els anys 70 i 80. Avui, en canvi, és molt més fàcil publicar un vídeo a TikTok. El que sí que atreu els joves és el manga, però més com a element generacional i identitari. Jo crec que es venen més ninotets que còmics.

Vull començar una col·lecció amb alguna peça molt cara. Aconselli’m.

Hi ha una pàgina web belga que es diu Catawiki on es poden trobar primeres edicions de Tintín per 25.000 euros.

I per a la seva col·lecció, què voldria?

«Espirú i els xampinyons», de 1969. L’original és «El dictador i els xampinyons» i, quan el censor va veure el dictador a portada, no li va barrufar. L’editorial va fer una coberta nova que és un homenatge a «L’orella escapçada» de Tintín i el va titular «Espirú i els xampinyons». Però a la pàgina 3 encara hi posava «El dictador i els xampinyons», i el censor ho va tornar a tombar. Es va arribar a editar, però en circulen molt pocs. Jo tinc la versió en espanyol de tots dos, però la catalana no. És el forat a la meva col·lecció. De l’Espirú ho tinc tot menys això.

Notícies relacionades

Els rodatges a Manresa han reportat a la ciutat més de 5 milions d’euros

Els superherois mai moren del tot

Què seria el Sant Grial del còmic?

Suposo que una primera edició del número 1 de «Superman» o d’«Spiderman». Se’n poden pagar tres milions de dòlars.